31/05/2024

Les eleccions europees més importants en molt temps

4 min
Els presidents ucraïnès i espanyol, Volodímir Zelenski i Pedro Sánchez, junts ahir a Madrid.

I ara, arriben les europees. Quan encara no s’han acabat de pair els resultats de les eleccions catalanes ens trobem ja enmig de la campanya per al Parlament Europeu. Campanya, com sempre, de baixa intensitat. Més, encara, quan és convocatòria electoral en solitari... La participació farà una baixada pronunciada respecte a les eleccions de fa ara cinc anys, les de 2019, que van encaixar just en la recta final del judici al Procés en el Tribunal Suprem. I, tanmateix, les properes seran les més importants en molt temps.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En els darrers anys han emergit obertament una sèrie de conflictes que estaven més o menys latents, i que s’accentuaran en el futur immediat. No em refereixo aquí a la lluita contra el canvi climàtic, que ja fa temps que és a l’agenda de la Unió Europea; no suscita grans controvèrsies retòriques, tot i les diferències en la intensitat de les polítiques a adoptar. Tampoc em refereixo ara als reptes de la governança econòmica, que ha anat entropessant una vegada i una altra –però cap endavant– arran de la crisi financera i la crisi de la pandèmia, que van, respectivament, iniciar i tancar la darrera dècada. Aquests grans àmbits de la governança europea ja han acumulat rodatge, i no seran nous, tot i que puguin generar dificultats intenses per alguns estats membres.

Més complicades s’han posat les coses en l’àmbit de les relacions internacionals. Recentment han esclatat amb gran intensitat dos conflictes ja preexistents: a febrer de 2022, Rússia generalitzà la seva invasió militar d’Ucraïna; i la darrera tardor es va produir l’ocupació israeliana de Gaza, arran dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre. Tot i que la implicació pràctica –militar i econòmica– de la UE i els estats membres és més gran en la guerra d’Ucraïna, el conflicte a Gaza genera una implicació emocional molt intensa, amb conseqüències polítiques. Per exemple, el reconeixement d’alguns estats, entre els quals Espanya, de l'estat palestí.

En tots dos conflictes, les diferències i contradiccions entre estats membres han estat notables. Potser menys en el cas d’Ucraïna, perquè el suport obert a Rússia es limita a Hongria, i –menys estridentment– a Eslovàquia. En el cas de Gaza, tanmateix, la cerimònia del desconcert és notòria i sorollosa. Són aquestes qüestions que haurien de ser objecte de més acord a les institucions europees, Consell i Parlament, ja que la temptació d’usar els conflictes militars exteriors com a eina de consum electoral interior és quasi irresistible quan no es tenen responsabilitats en l’escena internacional. I també resulta perjudicial perquè això fa la UE un zero a l’esquerra en aquests conflictes i limita el seu paper a futur pagador de reconstruccions diverses.

No és bona preparació per al futur que s’atansa. No sé si Rússia conservarà o no territori a Ucraïna quan acabi la guerra en curs. El que sí que em sembla molt probable és que serà un estat dependent de la Xina tant en l'àmbit econòmic com en el militar. Als que són favorables a Rússia perquè no volen un món unipolar, no els cal patir; la Xina ja és aquí. A diferència del que podia pensar el lideratge xinès, tanmateix, Rússia no serà la seva porta d’accés a l'Europa de l’Est i Central, perquè la invasió russa ha construït un mur compacte que no perjudicaran les excepcions hongaresa i eslovaca.

El que ve, precisament, és un augment de la tensió entre els EUA i la Xina. A octubre de 2022 els EUA van establir controls a l’exportació a la Xina de productes de tecnologia avançada susceptibles de doble ús (civil i militar). Ara mateix hi ha gran soroll, també creixent a Europa, sobre augments d’aranzels a les exportacions xineses en sectors vinculats a les energies renovables (vehicles elèctrics, tecnologies solars...) amb l’argument que les impressionants subvencions estatals a la Xina a aquests sectors provoquen un dúmping que altera il·legítimament la competència.

Són les coses de l’ordre multipolar: que s'hi produeixen aquests tipus de tensions. I això s’agreuja pel desconcert pel que passa a la política dels EUA, amb probabilitats reals d’un retorn de Donald Trump a la presidència. I una Xina en espiral conservadora impulsada per Xi Jinping, que s’asseu sobre una massa ingent de deute privat i públic i un nivell de desigualtat impressionant, ben bé equivalent al dels EUA per indicadors de mesura, però amb una economia menys madura i amb més pobresa, el doble que als EUA, en termes relatius.

Els grans poders, els realment grans, tendeixen a projectar a l’exterior les incerteses i angoixes interiors, i ens trobem en un moment en què creix arreu el sentiment d’inseguretat. Seria molt convenient, en aquest context, que la UE, preferiblement amb acords amb el Regne Unit, fos capaç de formular posicions amb una certa homogeneïtat respecte als grans conflictes. Altrament, no quedarà més que marginalitat política i l'OTAN. Per això seran importants el Parlament i la Comissió que surtin de les eleccions del dia 9. Llàstima que no s’hagi avançat massa en control democràtic de les instàncies comunitàries, sí... Però alguns deures s’hauran d’anar fent tant sí com no.

Germà Bel és catedràtic d’economia a la UB
stats