Eleccions europees sota amenaces
Europa arriba a les seves eleccions amb les dues guerres en curs (Ucraïna i Palestina: n'hi ha més al món d'igualment sagnants, però aquestes tenen lloc a tocar de la Unió Europea) i sense que es vegi una possibilitat de donar per controlat el mar de sang que ha causat cadascuna d'elles. Hi arriba, també, amb la Rússia de Putin escenificant obertament el seu acostament a la Xina de Xi Jinping, configurant un poderós bloc contrari a Occident, i amb un Netanyahu desafiant, disposat a fer bocins el dret internacional mentre continua el genocidi contra els palestins, ara a Rafah, amb el suport (tebi i vacil·lant, però suport) d'uns EUA que també enfilen el camí d'unes eleccions que poden tornar al poder Donald Trump. Les eleccions europees també venen amb una ultradreta que reprodueix a escala europea les mateixes fortaleses i febleses que mostra en escenaris domèstics: d'una banda, els seus missatges xenòfobs, socialment crispadors i divisius, i profundament irracionals, s'escampen com taca d'oli. De l'altra, el caràcter bel·licós dels seus caps de files els du sovint a fragmentar-se en bregues internes: Marine LePen i il porco Salvini han trencat palletes amb Alternativa per a Alemanya perquè a un dels seus dirigents se li ha escapat el braç a la romana, com li passava al Dr. Strangelove que interpretava Peter Sellers al film de Kubrick. El cap de llista d'AfD per a les eleccions europees, Maximilian Krah, va intentar blanquejar les SS hitlerianes en una entrevista al diari italià La Repubblica.
Guerres, dictadors megalòmans i sanguinaris, massacres i genocidis, neonazis, feixistes i neofeixistes i ultranacionalistes de tota casta que ocuparan una part massa important dels 705 escons del Parlament Europeu. Mentrestant, a Catalunya es negocia si els partits que formen el viscós sistema polític català són capaços de formar govern, mentre s'acumulen els petits episodis de gran vergonya aliena, com la reculada dels comuns en relació al Hard Rock. A Balears i al País Valencià, la societat s'ha d'organitzar encara per defensar la dignitat de la llengua pròpia i per sobreviure al desbordament turístic, sota governs que ja ho són, d'extrema dreta, o s'hi han agenollat.
A Espanya, en una setmana, Pedro Sánchez ha aprofitat l'incident (inesperat) amb el boig Milei i el reconeixement de l'estat palestí (llargament treballat, juntament amb Irlanda i Noruega) per intentar erigir-se en un líder europeu de referència, capaç d'enfrontar-se a l'onada ultradretana i bel·licista que recorre el món. Al cap i a la fi, si al Congrés dels Diputats Sánchez ha aconseguit posar-se al capdavant de l'única majoria que pot evitar un govern del PP amb Vox (un govern en sintonia amb les extremes dretes europees, que a la vegada comportaria un revival cañí del nacionalcatolicisme de toros, futbol i caliquenyo), té lògica que cerqui postular-se per ocupar un lloc equivalent, en l'espanyola mesura de les possibilitats, dins l'escenari europeu. Feijóo, per la seva banda, no sap ni dir bé Corriere della Sera.