Tot i els nefastos resultats electorals, el sobiranisme es troba en una posició decisiva, i l’hauria d’aprofitar per treure’n algun fruit tangible. Una de les raons de la deserció dels vots independentistes és la percepció que no són útils per a la seva causa, ni tampoc per conjurar el perill de la ultradreta, la qual cosa és especialment sagnant per a ERC, que en els últims quatre anys ha sostingut en solitari la torxa de la negociació. Tant li fa si aquesta percepció és real o induïda. L’independentisme, ara, necessita un èxit.
Molts dels que fins ara han donat suport a les posicions gradualistes d’ERC, i han hagut d’aguantar tota mena d’improperis a causa d’això, podrien tenir la temptació de cedir el protagonisme a Junts, per tal que Puigdemont i companyia demostrin, per fi, en què consisteix la famosa “confrontació intel·ligent”. Però si Puigdemont decideix no moure’s, hi pot haver una repetició electoral, on el resultat de l’independentisme seria encara pitjor; i a més, Junts s’exposaria a una crisi interna.
A Esquerra tampoc no li convé aquest escenari. La seva posició és molt feble; va conquerir el centre de l’escena política i això, en lloc de donar-li força d’atracció, ha desencadenat un impuls centrífug dels seus vots en totes direccions. Sobretot cap al PSC, que creix sempre que la dreta espanyola ensenya les dents (convé no oblidar que el 2008, només dos anys abans de la primera gran manifestació indepe, la llista del PSC amb Carme Chacón va obtenir 25 diputats. El 2015 van ser només 8. Ara, 19. Els vots van i venen...).
Després de la seva debacle de diumenge (que ningú ha entomat amb una autocrítica sincera), ERC ha deixat clar que no deixarà caure Pedro Sánchez, la qual cosa és inevitable perquè, com s’ha vist, molts dels seus votants han preferit el PSC, justament per por. Per tant, la seva força negociadora és menor. El millor per al país seria que ERC i Junts compartissin la càrrega i la responsabilitat de fixar el preu de la investidura. De fet, com deia el president Mas, encara seria millor si ho fessin d’acord amb els nacionalistes bascos i gallecs. Però aquesta hipòtesi és complicada, perquè partim de realitats diferents, i el PNB no farà res que pugui posar en perill la seva excepció fiscal.
Un front unitari té tot el sentit perquè a Espanya el tema territorial continua sent una font d’inestabilitat crònica. El PSOE sap, també, que sense els vots catalans el PP guanyaria les eleccions de forma clara: un bon motiu perquè el PSC s’impliqui en la solució, plantant cara a les reticències dels barons de la resta d’Espanya. Això és molt complicat, però els socialistes catalans no poden viure només de la por a la ultradreta.
Només he parlat del com. Per parlar del què necessitaria un altre article. Només diré que una llei d’amnistia és inevitable per girar full; i que hi ha molts aspectes sectorials (llengua, finançament) en què Catalunya pot obtenir rèdits. Pel que fa a la sobirania, m’encantaria, com proposen alguns, votar una proposta pactada, fins i tot em semblaria bé que el nostre punt de partida –l’autodeterminació– fos revisable a condició que també ho fos el seu –la Constitució–. I que, com escrivia Pablo Iglesias divendres, la nova majoria plurinacional emprengués “la reforma de l’Estat en una direcció republicana” (i confederal, hi afegiria jo). Però em temo que no hi ha valentia política a Espanya per afrontar aquest debat. I a més tenen Vox, que és la coartada perfecta per a l’immobilisme. Però el fet objectiu és que Sánchez vol governar i necessita vots. Com diu la dita, quan l’aritmètica electoral et dona llimones, cal fer llimonada. O intentar-ho.
Bon estiu a tothom.
