Una elecció poc afortunada
Un brillant columnista de l’ARA deia divendres que calia ser un miop partidista per no adonar-se que l’elecció de Quim Torra era un encert total. Sentint-me independent, i volent veure-hi clar, miraré d’argumentar per què em sembla poc afortunada. Tots els mitjans responsables, i molt repetidament l’ARA, han expressat per activa i per passiva que una de les prioritats del futur president era recosir el país: reconciliar els catalans. Si una cosa ha demostrat el Procés és que, sota una prova d’estrès identitària, la societat catalana es fragmenta, es polaritza, es crispa. Recosir el país només serà possible rebaixant la tensió identitària: fent que valors com la democràcia o la justícia social passin a un primer pla i que etiquetes com “els catalans” o “els espanyols” es deixin d’utilitzar per confrontar, mensyprear i insultar. Hi ha raons molt sòlides per creure que un país estripat no podrà avançar en sobirania. I per això és el somni humit de l’espanyolisme radical.
Doncs bé, no sembla que la trajectòria pública i publicada de Torra l’ajudi a tenir crèdit com a recosidor. Ben al contrari, és notori -ho era abans que Puigdemont el triés- que la seva retòrica més aviat atia la tensió identitària. Em costa entendre que tants opinadors sobiranistes treguin importància als seus tuits, com si formessin part del passat disculpable d’un adolescent. I encara entenc menys que ell mateix afirmi -sense deixar de somriure- que la seva intenció no era, en absolut, ofendre ningú. ¿No s’ofèn Torra quan certs mitjans afirmen que els catalans només ens sabem queixar, o nomes ens importen els diners? Els tuits els va escriure fa pocs anys, sent adult i amb clares ambicions polítiques. Es fa molt difícil creure que el marc mental i emocional que el va induir a expressar-se així hagi experimentat canvis substancials.I el més preocupant és que parlem d’un marc mental gens aliè a Puigdemont i al seu cercle més addicte.
Deia en la meva última columna que hi ha moltes maneres dignes i respectables de sentir-se espanyol. Afegeixo ara que perquè un president de la Generalitat pugui governar per a tots els catalans ha d’estar profundament convençut que és absolutament digne i respectable sentir-se alhora català i espanyol. No tinc cap dubte que quan Torra escrivia que els espanyols només saben espoliar o no tenen al seu vocabulari la paraula vergonya, no s’estava referint a totes les persones que se senten espanyoles sinó a uns espanyols concrets amb una ideologia concreta. Però és -en el millor dels casos- una sinècdoque ofensiva, fracturadora de la convivència i, per tant, irresponsable. I no ens ajuda a creure que -almenys emocionalment- Torra no percebi res de negatiu en el fet de sentir-se espanyol. Molts em diran que el seu presumpte etnicisme seria suau i civilitzat comparat amb el de certs líders unionistes. No dic que no. Dic que el que farà fort el sobiranisme -l’únic que el pot fer àmpliament majoritari-és desmarcar-se’n al màxim, començant pel president.
