El meu poble i jo
A força de compadir-lo i d’elogiar-lo, hem acabat fent del poble català, de la societat civil, de la bona gent, un tot idealitzat: solidari, generós, treballador, compromès, assenyat i arrauxat a parts iguals. La seva contraimatge és un clixé igualment simplista, el de la classe política: covarda, inepta, eternament barallada, irresponsable, mesella, corrupta. Em posa tan nerviós una cosa com l’altra. Ni el poble és l’encarnació d’una suposada perfecció adàmica ni els polítics són tots uns sapastres aprofitats. Entre altres coses òbvies, perquè els polítics venen del poble, del carrer, de l’activisme social, cultural, educatiu... D’on han sortit, si no, Colau, Borràs, Torra o Junqueras? Cap d’ells és producte d’una carrera de partit.
Fa temps que els partits tenen moltes dificultats per fabricar dirigents; els van a buscar fora. Amb això no vull dir que estigui en contra de la professionalitat dels polítics, que de fet considero necessària, sinó que no podem separar tan alegrement i binàriament la societat de la política, com si fos una pel·lícula de bons (el poble) i dolents (els que manen). Societat i política estan perfectament connectades, es retroalimenten, es necessiten. El tòpic en aquest cas és ben cert: tenim els polítics que ens mereixem. Això no evita, esclar, que existeixin poders econòmics que pressionin, que hi hagi mitjans de comunicació que de forma barroera juguin a intentar posar i treure governants, que vells poders fàctics -Església, exèrcit- aspirin encara a fer sentir la seva influència. Però alhora també existeix una opinió pública que s’ha fet més porosa amb les xarxes socials -ja no és només l’opinió publicada- o una realitat associativa que no para de reivindicar-se i reinventar-se, molt més enllà de plataformes clàssiques com els sindicats o les associacions de veïns.
El poble, doncs, és un magma complex que no podem reduir a una imatge de bondat ingènua rousseauniana. I el mateix passa amb la classe política, dins la qual hi ha de tot, des del servidor públic vocacional fins a l’arribista aprofitat. No tot és Hobbes. Esclar: el poder genera dinàmiques viciades, emborratxa i en última instància corromp. El millor antídot davant d’això són els mandats temporalment limitats, la transparència administrativa, el rigor en la clàssica divisió de poders i l’actualització permanent dels controls democràtics. De tot això anem coixos, segur.
Ara bé, la culpabilització genèrica dels polítics no fa sinó donar ales no al poble, sinó al populisme, que al capdavall sempre acaba sent la llavor de nous autoritarismes cabdillistes. Sovint, quan es reclamen lideratges forts que alhora escoltin i guiïn el poble, el que acaba venint és una degradació democràtica, una eternització en el poder de personatges funestos, el segrest de la voluntat popular en nom de causes col·lectives (sovint nacionals) que acaben sent eternitats individuals: l’“ America first ” de Trump, el nou tsar Putin o, més cap aquí, la inviolabilitat monàrquica.
Fer la política de baix a dalt, construir grans consensos, incentivar la participació, escoltar tothom, dialogar, pactar, tot això és tan feixuc com necessari. I tampoc no és fàcil haver de decidir des de dalt amb honestedat i responsabilitat, perquè al final algú, encara que sigui democràticament escollit, encara que escolti la gent i s’assessori amb els experts, ha de prendre decisions, ha de mullar-se i manar. Cosa que vol dir sempre tocar algun ull de poll. L’autoritarisme, el populisme o el despotisme il·lustrat són més fàcils, segur. Però generen monstres.
Amb el Procés primer, i ara amb la pandèmia, hem experimentat tant les contradiccions i límits de voler creure en un poble unit, ideal i unívoc com les dificultats d’exercir el poder en circumstàncies de gran incertesa i desconcert. Hem après tant la complexitat i heterogeneïtat del poble com la feblesa del poder, de la política. Ho hem après?