La primera vegada que s’ha fet la Global Education Meeting de la Unesco (2024) al Sud Global, ens hem reunit a la ciutat de Fortaleza, a l’estat de Ceará, un dels més pobres i alhora referent en educació. És aquí on es viu l’anomenat “miracle educatiu de Sobral”, un municipi que essent un dels més pobres i amb mals resultats ha esdevingut un far d’inspiració per al seu estat, el país i el continent sencer. Fa tot just 10 anys, el municipi ocupava els llocs més baixos a les proves nacionals. Avui es troba en el primer lloc i el rendiment a les seves escoles públiques competeix amb les de més prestigi mundial. Valtencir Mendes, de l’oficina de la Unesco per a l'Amèrica Llatina i el Carib, parla de Sobral com de la “nostra Finlàndia”. Què en sabem, però, del que es va fer a Sobral? En primer lloc, i tothom hi coincideix, hi havia un fort lideratge polític en matèria educativa, que s’ha sostingut en el temps. En segon lloc, es tenia un objectiu fonamental: que cap alumne no passés segon grau sense saber llegir ni escriure. Per aconseguir-ho: autobusos gratuïts per reduir l’absentisme, avaluacions periòdiques, un pla d'estudis al voltant de l'alfabetització, el desenvolupament professional pràctic dels mestres amb recompenses per l’acompliment i la preparació dels líders escolars, amb un alt grau d'autonomia però també amb suport i responsabilitat.
Participar d’aquest encontre Unesco m’ha fet encara més conscient de com avui, arreu, l’educació és víctima del canvi climàtic i dels atacs de les guerres i les bombes, que han augmentat de forma escandalosa i deixen milers d’infants sense escoles. També és víctima de la pobresa i la immensa bretxa de desigualtats. Milers d’infants, i molt especialment les nenes, no van a escola perquè han de tenir cura dels seus germans o treballar. Una dada esfereïdora és present en tots els debats: als països més pobres, amb baixos ingressos, el 33% dels infants no van a l’escola, en comparació amb el 3% als països més rics. En aquest nostre món global, tan maltractat, he tingut consciència de nord, i alhora he sentit que la fragilitat és humana i que pot estar al costat de casa. I és que he seguit de prop malgrat la distància els desastres al País Valencià i en especial a Algemesí. Vam estar dos dies sense notícies d’un amic que és director d’escola. Els seus missatges posteriors han estat un testimoni de com l’escola i l’educació poden ser víctimes, i alhora una enorme força per ressorgir i donar esperança. ¿Qui no ha vist els joves i els estudiants de secundària netejant carrers, cases i escola i essent de gran ajuda? Des d’altres indrets, mestres i comunitats escolars estan inventant mil maneres de poder ser solidaris amb accions concretes.
Durant l’encontre global, la Unesco ha presentat el seu nou informe mundial de seguiment de l’educació 2024: Lideratge en l’educació. Liderar per aprendre. Un informe que vol posar en relleu el paper clau que juguen els líders educatius, sovint ignorats, líders que són agents de canvi més que gestors, responsables de marcar el rumb de les institucions i equips. La Unesco aporta dades i una anàlisi detallada de l’estat de l’educació, i fa un clam a la importància de tenir bons líders escolars, polítics i de sistema que ajudin a impulsar l’educació en la direcció correcta, davant dels enormes reptes educatius, que continuen sent descoratjadors. Segons la Unesco un lideratge fort és col·laboratiu i treu el millor dels equips, millora la pràctica docent i els resultats d’aprenentatge dels alumnes. Tenir direccions d'escola eficaces garanteix escoles segures, saludables i inclusives.
El meu amic director envia missatges d’esperança als seus amics i col·legues d’arreu del món en un vídeo: “Agraeixo les vostres paraules d’ànim, i els missatges que ajuden a passar les llargues nits. Ho hem perdut tot però estem bé i lluitarem per reconstruir el que queda. Som a l’escola treballant perquè es pugui obrir i intentar acollir els més petits al més aviat possible perquè els petits estan preocupats i pateixen mirant el que viuen els seus grans. Aquesta situació també està traient el millor de la gent, i dels més joves. Gràcies a tothom, ens sentim estimats i els missatges de suport ens ajuden, estar bé sentir-se estimat”. I de sobte sentim com canvia el to de veu, i ens parla en valencià: “Per als xiquets del col·le, si algun ho veu, si alguna mare veu aquest missatge: ei!, que d’aquí quatre dies som al col·le, i ens tornem a veure, de seguida. No sabeu què és que siguin les onze del matí i no sentir: «Que salga el director, que salga el director, volem més pati!» Bueno, el pati trigarà un poquet més, que està ple de fang, però a veure si aviat veniu per l’escola, que tinc ganes de veure-us. Els mestres estan bé i amb ganes de veure-us. Us trobem a faltar, que sou l’alegria de la nostra vida, sou el motiu que ens fa alçar-nos del llit i anar a l’escola cada dia a atendre-us. Així que només pogam, només pogam, venim al col·le i ens contam tot el que hem passat aquests dies, tot el que hem vist, tot el que hem viscut. Una abraçada gegant a tot el món i vinga! Que d’esta també eixirem”.
Ceará és també la terra de Paulo Freire, i ja des del primer dia –en la inauguració del Congrés– el llegat i el lideratge del gran pedagog brasiler han estat presents. La seva era una pedagogia de l’esperança, com a necessitat ontològica i imperatiu històric: "Ensinar exige alegria e esperança".
