És una dona –una mare– de cabells tintats de ros, llisos, vestida amb xandall, que arrossega la bossa d’anar a comprar. Al seu costat un adolescent de cabells de Màdelman (ell no en tindria la referència), negres, esprimatxat, també amb xandall. Ella, fora de si, crida: “Treu-li el brillo al puto mòbil i apaga’l!” I ho repeteix: “Treu-li el brillo al puto mòbil i apaga’l! Apaga’l!”
S’esgargamella, s’estira els cabells, desesperada. Ja es veu que l’adolescent no li fa cas, ni n'hi farà. Ja no té edat perquè ella li prengui l’aparell. Què faria si ell s’hi resistís? La dona se’l mira com si fos un drogoaddicte, i potser ho és. No aparta els ulls de la pantalla (no li ha tret el brillo). Què mira? No és una conversa de WhatsApp, perquè no mou cap muscle de la cara, i quan algú enraona –diguem-ho així– per whatsapp, reacciona, ni que sigui gairebé imperceptiblement. Somriu, corruga les celles. I ell no fa res. És una arna en un fanal, un gat davant d’una pilota, un bebè davant d’un –anava a dir llibre de colors, però diré– iPad.
“Para, anem pel carrer, aixeca el cap!!! –xiscla la mare–. Hòstia puta, fes-ho, para’l, dona-me’l!!!” Però ell no en fa cas. No cal amagar-se en cap habitació, no cal posar-se cap dessuadora amb caputxa, no cal fer morros, no cal anar-se’n. Només cal mirar la pantalla.
La mare veu que me la miro. Estava tan fora de si que ni tan sols s’ha adonat que estava fora de si, i ara, escabellada, sospira i es recompon. Li somric perquè entengui que la comprenc. Que comprenc que aquell adolescent ja li és del tot aliè, que ella s’esperava un fill amb qui parlar, amb qui fer bromes, i que té un robot. Ella mou el cap, agraint-me i punint-me el gest al mateix temps. Llavors, em miro el mòbil, que el tinc a la mà (m’ha sonat un missatge) i continuo el meu camí.
