Eivissa, neoliberalisme flower power
Si la senyora Thatcher ressuscités, segur que li agradaria retirar-se a Eivissa. Pocs llocs hi ha a Europa on sigui tan visible el triomf de la seva màxima preferida: "No existeix això que en diuen societat, el que hi ha són individus i famílies". Resulta fascinant mirar amb aquestes ulleres què és l'Eivissa d'avui.
Sota bandera formal espanyola, vista des del dia a dia, l'illa constitueix un port franc regentat per una selecta oligarquia que ajunta poder històric local i negocis internacionals. Últimament, la fórmula tradicional de ciment amb turisme massiu ha deixat pas a una imatge de paradís de la festa al dictat de les discoteques i les seves "indústries" auxiliars, com ara la de la música chill-out, la de la droga i la del sexe. Això ha permès renovar, amb escreix, els resultats d'aquesta gallina d'ous d'or que és Eivissa des que el Franquisme, el 1963, ara fa just el mig segle, la va ofrenar al turisme de masses en obrir l'aeroport al trànsit internacional.
A la senyora Thatcher li faria especial il·lusió comprovar que l'Estat, aquest artefacte maligne que va créixer monstruosament durant el segle XX, a Eivissa manté una presència testimonial. Té potser la meitat de funcionaris que la mitjana espanyola, no es tenen notícies que mai no hi hagi hagut cap interferència de les inspeccions d'hisenda ni de treball enlloc, malgrat que l'economia i la construcció il·legals no paren ni amb la crisi. Tampoc no hi fan gens de nosa els jutjats ni la policia. No s'hi ha detingut mai cap traficant d'alt nivell si no és que fes nosa als competidors amb connexions locals. L'Estat hi és, però és petit i no emprenya.
S'emocionaria de veure com estalviem en educació i salut. Quatre de cada 10 joves no es treuen l'ESO, molts pocs es graduen a la universitat. I si has de traslladar-te a Palma amb un familiar malalt perquè no et poden atendre aquí, just et donen 10€ diaris. Gràcies a això, cada any l'aeroport es fa més gran i tenim les autopistes més costoses d'Espanya sense cap alternativa de transport col·lectiu raonable. Tot plegat funciona només de juny a octubre, la resta de l'any sortir de l'illa és una odissea per falta de vols i vaixells. I presumim de tenir 900 cotxes per cada 1.000 habitants, el doble que a Barcelona.
Tot i que l'illa semblaria una selva multicultural de les que fan por als fills de Miss Thatcher, el cert és que tothom assumeix el seu nínxol ecològic. No trobarem cambrers moros però sí paletes (molts). Els britànics i els alemanys, i els espanyols, per descomptat, poden viure tranquils en el seu circuit sense haver de tenir tractes -excepte a l'escola- amb la llengua indígena. Amb l'avantatge que la població històrica és mesella. Va passar tant de cop de l'agricultura a l'allau turística i constructora que encara avui compta els anys per "temporades". Aquestes, com les collites d'antany, poden ser "bones" o "dolentes". Gairebé com a l'Índia del gloriós imperi victorià.
El més fascinant, però, és com es gestionen les contradiccions comunitàries. No existint la política com a espai de mediació democràtica, amb un paisatge associatiu en estat vegetatiu, sense una llengua d'interlocució comuna que faciliti el contacte entre les parts, gairebé tothom sembla haver après que, al final, com marca la tradició, l'important és tenir contactes i demanar i deure favors. Naturalment, els que manegen l'espectacle venen amnèsia, aromes de privilegi o espai per a la festa permanent i guanyen sempre, com la banca arreu. La resta, una creixent massa suburbana, consumista i aculturitzada, intenta surar amb un contracte en una megadiscoteca, fent de taxista, amb llicència o no, per a manades de guiris nocturns o cuidant piscines i xalets d'hiperluxe dins el decorat preciós -encara- del paisatge rural eivissenc.
L'apoteosi la viuria, però, la gèlida senyora Thatcher, sens dubte, en un ritual que s'està de moda a l'illa de la festa: les Flower Power, organitzades des de les servils institucions insulars. Enmig d'un soroll eixordador, gaudiria veient com grans i petits, autòctons i turistes, combreguen en un revival neohippy amb reclam d'alliberament personal i col·lectiu que sol acabar en monumentals borratxeres iniciàtiques per als joves. A Eivissa, no hi ha problemes sinó "mala sort". Res que no pugui curar una flower power. Aquest és el ranxo que s'hi dóna. Per això, si voleu res diferent, cal arriscar i donar suport a l'ARA Balears. És un antídot contra la fàbrica de coca-colos neoliberals que deia Mario Benedetti. Per molts anys. I bons, que afegim a l'illa.