Einstein a Barcelona (1923)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe Fernando Tallada (Barcelona, 1881-1937) a 'La Vanguardia' (4/24-III-1923). Traducció pròpia. Fa cent anys de l’arribada d’Albert Einstein (Ulm, 1879 - Princenton, 1955) a Barcelona. El matemàtic Tallada i el filòsof Xirau van excel·lir en reportar les seves conferències. Aquesta secció ja ha publicat textos de Comas i Solà, Josep M. de Sagarra i Carles Soldevila sobre l’estada d’Einstein aquí. 

Einstein ha passat. El poderós cervell formulador de principis que alteren radicalment els conceptes fonamentals de la ciència i menen a conclusions desconcertants i oposades amb el vulgar sentit comú ha fet vibrar a la nostra ciutat la fibra emotiva dels esperits cultes, curiosos, en especial, de tot allò que marca una evolució en les idees directrius de l’especulació científica en general. Diversos sectors de la intel·lectualitat barcelonina han anat a oir la paraula de l’apòstol que, sol·licitat per la majoria de nuclis culturals del món, propaga arreu les noves bases de la ciència i fins i tot de la filosofia posant a contribució la força suggestiva personal que no tenen llibres i revistes. No obstant això, de les impressions recollides entre intel·lectuals que han seguit les conferències del professor Einstein –no ens referim, esclar, als pseudointel·lectuals que diàriament o, més bé, nocturnament disserten al voltant d’algunes taules de cafè– sembla deduir-se que, tret de l’excepció dels especialistes, no han trobat un públic amb la preparació adequada per assimilar els nous conceptes, deixant els ànims en suspens i plens de torbació i desencís. [...] És cert que no tots els autors estan d’acord amb la teoria de la relativitat d’Einstein, donant un espectacle impropi de la ciència, on s’entén que les veritats han d’aparèixer amb tal lluminositat que no puguin ser posades en dubte per ningú. [...] L’origen experimental de la teoria de la relativitat i el caràcter de les conclusions a què ens porta la posen a cobert de tota sospita. L’escàndol, podríem dir, és un fenomen que es reprodueix sempre que neix una nova teoria, i qualsevol que hagi fullejat la història de la ciència recordarà les polèmiques apassionadíssimes que provocaren, en particular, el càlcul infinitesimal i la llei de la gravitació universal. Però quan la cridòria va minvant, ells callen o desapareixen i les noves idees queden finalment agregades com una nova pedra a l’incomplet edifici de la ciència. I això és el que passa ara. Per no referir-nos més que a França, on per raons que a ningú no escapen, les idees del doctor Einstein podien haver trobat ànims predisposats en contra, l’èxit assolit per elles és definitiu. Si pot assenyalar-se un contradictor de molta força, un il·lustre matemàtic, famós especialment pels seus descobriments en teoria de les equacions diferencials, és de notar que aquest eminent antagonista del doctor Einstein porta molts anys completament absorbit per les lluites polítiques a les quals ha consagrat el seu extraordinari talent. En canvi, homes que com Langevin, Brillouin, Becquerel i altres lideren el moviment científic francès en el terreny de la física han esdevingut els seus apòstols més entusiastes, i fins i tot Painlevé, en les memorables controvèrsies de París, va reconèixer que els arguments amb els quals havia pretès atacar la teoria de la relativitat no tenien la força que en un principi havia imaginat.