Davant de La Puntual, la merceria del senyor Esteve, hi havia el quarter, i per les finestres del segon pis “es veia netejar cananes, machetes i eines de fer mal”. Poc que s’ho podia pensar Santiago Rusiñol quan descrivia amb ironia aquella “gàbia espaiosa” i el dia a dia dels soldats a quin nivell arribaríem en això de crear “eines de fer mal”. La cursa armamentista ha anat en paral·lel al progrés industrial i tecnològic. Hi va haver un temps en què les veus del pacifisme se sentien i eren escoltades amb respecte perquè després de les dues grans catàstrofes europees, les guerres mundials, no voler guerres ni armes amb què practicar-les semblava la més sensata de les opcions. Ara aquest posicionament ètic és ridiculitzat perquè ja fa temps que el llenguatge orwel·lià se’ns ha imposat per canals de difusió massiva. Des que els ministeris de Guerra van passar a dir-se de Defensa que no cantem la cançó de l’enyorat Carles Sabater: “No em peguis, no he nascut per militar”. A la mateixa època, quan jo anava l’institut, El Último de la Fila emocionava els qui no en sabíem res, de la guerra, amb el "soldado Adrián" que escrivia a la seva estimada Milagros des del front. Els nois de la meva generació havien de ser els últims de fer la mili, i molt abans que els toqués complir amb el servei, quan encara fèiem EGB o els primers cursos de BUP, feien pintades expressant la seva insubmissió o la seva objecció de consciència. Potser érem més pacifistes quan l’exèrcit no era professional i podia tocar-te a tu haver d’anar a matar per no ser mort o tenies un nòvio, un fill, un germà que havia de passar per la instrucció obligatòria. Que la “defensa” no aparegui als mitjans, no sigui objecte de debat i el que ens hi gastem els ciutadans sigui un tema caracteritzat per l'opacitat fan més difícil que tinguem una visió crítica del creixement exponencial del militarisme.
El cas és que les “eines de fer mal” avui dia són d’una precisió tecnològica esfereïdora. Permeten, per exemple, que un franctirador israelià apunti al coll d’un periodista, just en el punt mortal que no cobreix l’armilla antibales, en el que és una decapitació a distància i sense més gasto que el projectil que surt de la màquina letal. Una bala que podria ser espanyola segons informes del Centre Delàs. Bales que també maten nens i nadons i metges i tota mena de persones que no han comès altre delicte que el d’haver nascut al mateix territori que els seus avantpassats. I que tenen la mala sort de fer nosa al repugnant colonialisme sionista. Però sigui a Gaza o a Ucraïna, al Iemen o al Sudan, el fet és que el desenvolupament d’instruments destinats a aniquilar altres éssers humans ha arribat a cotes màximes tant en termes quantitatius com “qualitatius”. Per validar i normalitzar aquesta bogeria insensata i nihilista es difonen infinitat de discursos per tal de domesticar el crit de “no a la guerra” de les persones raonables que ens oposem a la cultura del bel·licisme. Des del “Si vols la pau, prepara’t per a la guerra” fins a relats terrorífics sobre la potència de Putin (que no dic que no la tingui, però de moment ha de recórrer a soldats estrangers per continuar sostenint els seus atacs a Ucraïna). En els mitjans de gran difusió abunden els argumentaris a favor de l’augment de la despesa militar, i qui gosi qüestionar-los s’arrisca a ser ridiculitzat per naïf. Sembla que vulguem tornar a creure en l’èpica de la guerra, difosa també de manera massiva a través de la cultura (un assaig imprescindible sobre la relació entre conflictes bèl·lics i cultura és el d’Antonio Monegal: El silencio de la guerra). I ens demanen que els creguem quan ens diuen que s’han de fabricar més i més “eines de fer mal” per tenir-les i no fer-les servir.
