L’escriptora rep la visita, amable, simpatiquíssima, documentada, d’un grup de periodistes dones, que volen gravar-la per a un projecte feminista on es donarà veu a les escriptores.
L’escriptora fa tot el que li demanen. Recomana cinc autores imprescindibles (i li costa triar, esclar, perquè n’hi ha tantes...) i no se’n surt a l’hora d’explicar per què la seva última obra hauria de ser llegida per les dones. Justament, li sembla que la seva última obra –com totes les que ha fet– ha de ser llegida per tothom. Com la de qualsevol home, encara que tracti temes “d’homes”. Després de la simpatia, les copes de vi que comparteixen, els somriures, l’escriptora es queda sola al seu catau i es posa a escriure:
Literatura de dones, literatura per a dones. Fa un temps, el terme era pejoratiu. Algunes revistes –l’escriptora recorda que una columnista de l’ARA, que li sembla simpàtica, en va parlar ahir– fan encara “temes per a dones”. Solen ser la moda, la criança enrotllada i el cor. Mai el canvi climàtic, esclar. Això anirà als mitjans generalistes. Pensa que no es pot, si t’agrada la literatura, només llegir dones, només llegir catalans, només llegir autors morts (aquesta última etiqueta és tendència si et vols fer l’exquisit). A ella li agraden homes i dones. Amis i Parker, Rodoreda i Roth, la Català i el Zweig, la Barbal i el Monzó, la Duras i (petit somriure) el Yann Andréa. Esclar que s’ha de promoure l’art de les dones en tots els àmbits (cuina, escriptura, agricultura, pintura, teatre, ràdio...), però no s’han de fer separacions que només les malmeten. Una llibreria només amb llibres de dones? Un restaurant només amb vins catalans? L’escriptora no hi entraria. I esclar, tampoc no entraria en una llibreria generalista on no hi hagués autores, en un restaurant català on no hi hagués vins catalans. Perquè voldria dir que el llibreter, que el cuiner, és idiota.
