“Ei, guapa”: excitació i por
Cada matí, quan camino per Brooklyn, els homes em volen parar, atrets pel meu cos. “Ei, tu! Ets molt guapa. ¿Tens un minut?” “Hosti, tens un bon cul! Com et dius? Em dones el teu telèfon?” Normalment somric respectuosament i continuo caminant. Sovint sento passos darrere meu. Em sento afalagada però també tinc por. M’agrada que em diguin que soc guapa, però no sé què passarà quan aquesta persona se m’acosti.
A moltes dones els fa por que els homes les assetgin o agredeixin. A mi també em preocupa el que em pot passar quan els homes descobreixin que soc transgènere. El 2016 va ser l’any en què van morir més transgèneres: com a mínim en van assassinar 27. Es veu que viure amb alegria amb un cos com el meu és coquetejar amb el perill i fins i tot la mort.
Fa uns mesos un home em va dir: “On vas, reina? Que tens pressa?” El cor em va començar a bategar amb força quan vaig veure que se m’acostava. Vaig procurar evitar tot contacte amb ell. “Sí, m’he d’afanyar per arribar a la feina”, li vaig contestar. Quan vaig parlar va deixar de mirar-me el cos per fixar-se en la meva veu: “Deixa-ho córrer, maca, ets un tio. Em pensava que eres una dona. Siau”. Frustrada i alleujada alhora, vaig sospirar i vaig continuar el meu camí. Però, com que encara estava nerviosa, vaig mirar enrere per veure si em seguia. No. Estava clavat a terra. No em treia la vista de sobre.
Quan ja començava a recuperar la calma, vaig sentir una veu coneguda al meu costat: “La veritat és que em costa creure que no ets una dona. ¿Em dones el teu número de telèfon?” Vaig fer veure que no el sentia, que el volum de la música era massa alt, que feia tard a la feina. Per fi vaig arribar a la boca del metro, vaig baixar les escales i vaig veure, alleujada, que hi havia molta gent a l’estació. No corria perill.
Soc una dona negra i transgènere, i estic contenta d’estar viva i agraïda perquè el desig d’un home no m’ha convertit en víctima de la violència, una violència massa freqüent entre les persones negres disconformes amb el gènere assignat. I, per complicar-ho encara més, vaig pel món amb una etiqueta enganxada a l’esquena: negra, grassa i desviada sexualment. La gent es pensa que té uns drets sobre el meu cos: els desconeguts que van pel carrer, uns adolescents de Brooklyn que es fan els graciosos, els policies, les dones i els nens al metro, els usuaris d’internet... Sovint em pregunto: quan serà propietat meva el meu cos?
Segons l’enquesta que va fer el 2015 el National Center for Transgender Equality, gairebé la meitat dels 28.000 transgèneres entrevistats havien patit agressions sexuals en algun moment de la seva vida, i el 9% havien sigut víctimes d’atacs físics. Aquest any han mort assassinades com a mínim 12 dones negres transgènere als EUA: Ava Le’Ray Barrin, Josie Berrios, Chayviss Reed, Kenne McFadden, Alphonza Watson, Jaquarrius Holland, Ciara McElveen, Chyna Gibson, Keke Collier, JoJo Striker, Mesha Caldwell i Jamie Lee Wounded Arrow. És una emergència. I cal fer-hi alguna cosa.
Al meu món, el desig i la violència corren paral·lels. I sempre ho tinc present quan camino pel carrer pensant en les meves coses. Recordeu el cas de James Dixon, responsable de la mort d’Islan Nettles a Harlem el 2013. L’any passat, durant el judici, Dixon va confessar que l’havia matat perquè el seu orgull “estava en joc”. Nettles passejava amb uns amics per Harlem quan Dixon la va apallissar. No sabia que Nettles era transgènere fins que els seus amics, que sí que ho sabien, van començar a riure’s d’ell. La va apallissar fins a matar-la per una pressió externa i pel conflicte d’uns desitjos que no podia conciliar en la seva imaginació.
A molts els fa vergonya que els cossos de gent com jo siguin una font de plaer per a ells, i també tenen por que els altres se n’adonin. És el que la poeta Claudia Rankine va escriure sobre la violència policial: “Hi ha negres que moren perquè els homes blancs no són capaços de controlar la seva imaginació”. Doncs també hi ha persones negres disconformes amb el gènere assignat que moren perquè algunes persones són incapaces de controlar la seva imaginació. Dixon va culpar Nettles de la seva mort perquè “l’havia enganyat un transgènere” i els seus amics l’havien humiliat. Així és el món en què vivim.
Fa poc, anant cap a Manhattan, vaig apagar la música i em vaig fixar en els que m’envoltaven. Al meu costat seia una mare negra amb el seu fill. I davant meu hi havia una dona blanca llegint un llibre (que em mirava tot sovint). Mentrestant, jo em preguntava quines eren les seves preocupacions durant el trajecte diari a la feina. La mort? ¿La por a una pallissa? ¿Em defensarien si m’ataquessin al tren?
Per desgràcia, quan les persones com jo són víctimes de la violència pels conflictes de raça, classe, gènere i sexualitat, acostumen a culpar-nos de la nostra pròpia mort. Alguns de nosaltres vivim i tirem endavant perquè ens desitgen. Ningú hauria de morir per això.