L’altre dia, parlant d’aquesta targeta, la T-Drogues, els deia que el català ha aportat una paraula a l’argot de la drogoaddicció: clenxa. És precisa i exacta, i és un miracle que hagi fet fortuna, perquè avui dia molt poca gent es pentina amb clenxa, i ja ningú diu que va “clenxinat”. A Catalunya, catalanoparlants i també castellanoparlants en diuen “clenxa”, de la “ratlla”.
Perquè una llengua tingui argot, nivells de llenguatge, l’ha de parlar tothom: els camells i els capellans, els taxistes, els fusters, els manters, els escriptors, els porters de discoteca, els lladres i els policies. Això no passa, o no passa gaire, en aquest indret on vivim, i és evident, doncs, que l’argot es crea no pas en català. I vet aquí que ahir vaig assistir al naixement d’una paraula d’argot que funciona i que és genuïnament catalana. Què cal, per “crear” argot? Un grup de gent i una necessitat.
La meva filla, de setze anys, em va dir què fan, entre els companys, per fer-se saber que ha passat alguna cosa interessant. Que hi ha “tema”. Que en Romaguera i en Romagosa han tallat, que la Rafeques fuma... Amb els dits polze i índex de les dues mans formen, podríem dir, el símbol dels Ferrocarrils Catalans: la representació d’un lligam. I diuen la paraula “safa”. Així, tal com raja. Sa-fa. És l’abreviatura de safareig. Tenim safareig. Ho envien per WhatsApp (“Safa”) i tothom de la classe sap què vol dir. N'hi vaig demanar el copyright. És seu.
La paraula safareig, en el sentit de xafarderia, no es fa servir. Normalment, pel que sento, la gent, per referir-se a això, diu coti, de cotilleo, en castellà. Anselm Clavé, a L'Aplec del Remei, anomena “marmanyera” al personatge de Madrona, referint-se a xafardera (“marmanyera” és “verdulera”).
Safa. Em sembla perfecte, curt, fàcil, útil. Ho faré servir, perquè què hi ha més divertit a la vida que tenir algú a qui li puguis dir que “tenim safa”?
