Els egos personals
S’estén darrerament -a les tertúlies, a les xarxes, a llocs on es discuteix de política- l’expressió “els egos personals”, que és una d’aquestes construccions que fan riure perquè són redundants. “Els egos personals” pertany a la categoria de “les persones humanes” o, en el seu moment, “les antigues pessetes”. En el primer cas, la insistència en allò “humà” com a sinònim de bondadós ha dut a autèntiques atrocitats del llenguatge, com aquest “humanisme digital” amb què s’anuncia una empresa tan poc “humana” com una gran entitat que, en el camí d’una fusió, fa un ERO sagnant que deixa milers de persones al carrer mentre els seus directius s’apugen obscenament el salari. En el segon, és còmic parlar de “les antigues pessetes” quan sabem del cert que no n’hi haurà de noves.
“Els egos personals” fa riure perquè l’ego no pot ser més que una qüestió personal: si hem d’imaginar-nos “egos” col·lectius aleshores ja hem de parlar sobre nacionalisme, xenofòbia, supremacisme i altres deliris generats per la massa i pels demagogs que cerquen aprofitar-se’n. Però d’un temps cap aquí, el fet és que “els egos personals” han entrat dins les anàlisis polítiques com un factor a tenir en compte. Són citats sovint quan es parla de les sulfuroses negociacions per a la investidura de Pere Aragonès, però també quan es debat sobre política espanyola (o madrilenya, que és el mateix): “Tal cosa passa perquè aquests dos partits competeixen pel mateix espai polític, i pels egos personals”. O bé: “Això s’explica per la divisió entre partidaris i detractors de tal estratègia o de tal líder, i també pels egos personals”. En realitat, “els egos personals” és un eufemisme de la vanitat, que és allò a què realment es vol fer al·lusió. Podríem dir que tals o quals converses han quedat encallades, o que tal altra reunió ha fracassat, a causa del xoc de les vanitats dels que hi prenien part. S’entendria millor i ens estalviaríem aquests “egos personals” que tornen a ser una d’aquestes ventositats del llenguatge que alguns periodistes i comunicadors s’entesten a utilitzar i a difondre.
La vanitat, per cert, ha existit sempre, però em fa l’efecte que la seva incorporació explícita com a element a calibrar dins l’anàlisi política és una novetat d’ara. Infantils, aviciats i consentits, creguts i arrogants en una proporció equivalent a la seva ignorància i la seva futilitat, els polítics de l’actual generació (de la cinquantena en avall) hauran aportat, a la ciència i l’art de la política, la necessitat de sospesar unes vanitats inflades fins al deliri i la caricatura involuntària. Les coses no tiren endavant perquè els meus estimats i estimades no estan disposats a passar per ser menys que l’altre. L’adamisme -la idea que la comunicació i la política van començar el dia que un mateix es va fer un compte a Twitter- va a l’alça entre polítics i periodistes. I no tan sols és risible, sinó que té conseqüències greus, com aquesta obstrucció que fa pensar en una nova, insensata i capriciosa repetició electoral, aquesta vegada a Catalunya.
