És possible que l’Alaa Abd el-Fattah mori a la presó aviat. Defensor dels drets humans a Egipte, va oposar-se al règim de Hosni Mubarak, abans que esclatessin les protestes del 2011 que el van derrocar, i ho va pagar amb presó. La Junta Militar que va succeir Mubarak el va empresonar i el govern islamista posterior també. Des que assumí el poder, l’actual president Abdel Fattah al-Sisi el manté a presó. Des del mes d’abril l’Alaa fa vaga de fam. Pel poc accés que hi tenen els familiars, el seu estat físic i mental és molt delicat. A partir del 6 de novembre, data de l’obertura de la COP27 a Egipte, inicia una vaga de set.
L’Alaa és un dels molts egipcis empresonats pel seu activisme polític, per la seva tasca professional com a periodistes, pel seu compromís amb la veritat, la democràcia i la llibertat. Amnistia Internacional calcula uns 60.000 presos polítics des del 2013, quan Al-Sisi va assolir el poder. La repressió va anar adreçada primer als islamistes, tot seguit van ser periodistes, defensors dels drets humans, dissidents i, finalment, també activistes pel clima. Des de l’octubre, s’han multiplicat els checkpoints, els escorcolls de telèfons i les detencions.
La cita climàtica més important del planeta se celebra a Sharm al-Sheikh, un resort turístic al mar Roig. En una província del Sinaí plena de desigualtats i on el contraban és gairebé l’únic recurs, turistes i privilegiats es capbussen enmig de l’escull de corall. Una forma de turisme que precisament l’emergència climàtica obliga a qüestionar. És més, aquesta mobilització planetària se celebra en un país que té prohibides les manifestacions des del 2013. Com s’ho faran? Han habilitat uns espais perquè gent d’arreu del món es manifesti prou lluny d’on els “grans” es reuneixen i a unes sis hores en cotxe del Caire.
La primera COP que se celebra fora d’Europa en sis anys, al continent africà, i en un país on l’impacte del canvi climàtic es preveu devastador, té una significació especial. Això no impedeix que calgui assenyalar les greus violacions de drets humans, ni que sigui per preservar la legitimitat de la trobada. Especialment perquè aquest no serà el darrer cas en què els dilemes ètics rebenten les costures de l’activisme ambiental. La propera COP serà als Emirats Àrabs Units. Per a qui, com en el cas d’Egipte, acollir la cimera és un èxit diplomàtic que renta la imatge de cara enfora i reforça el sentiment patriòtic de cara endins. Al-Sisi ha demostrat molta habilitat per esperonar un nacionalisme populista que recorda temps passats.
Per contra, l’activisme ambiental és considerat com el menor dels mals pels governs autoritaris, una vàlvula d’escapament que, a més, els permet projectar una imatge compromesa amb el medi ambient. És l’anomenat greenwashing. Segons Human Rights Watch, a Egipte sectors com el turisme, l’agrícola, l’immobiliari i els negocis dels militars superen tots els límits. Fins i tot la contaminació industrial és terreny vedat. I això que el Caire és una de les ciutats més contaminades del món. El 31 d’octubre eren 118 els activistes empresonats per haver convocat manifestacions durant la COP27, segons Amnistia Internacional.
Aquest cop la Greta Thunberg ha decidit fer boicot a la trobada i algunes organitzacions hi participen amb recança i deixant clar el seu posicionament pel que fa als drets humans i als presos polítics al país. Moltes organitzacions ambientals egípcies s’han fet enrere per por de represàlies. Alguna organització ha estat acusada de fer els ulls grossos. Ha costat molt assumir que no hi ha drets humans sense justícia climàtica, però en quin punt hem dissociat els drets ambientals dels drets humans? És obvi que no es pot malbaratar cap oportunitat per actuar en l’actual emergència climàtica, però també cal tenir present el cost de normalitzar l’acte de mirar cap a un altre cantó, sobretot quan ho fan organitzacions internacionals o entitats no governamentals.
No oblidem, però, que davant la fragmentació del moviment de lluita contra el canvi climàtic els que hi sortiran guanyant sempre seran els mateixos, els que s’ho miren de l’altre cantó. Per això segurament cal posar en pràctica totes les estratègies, tant les més combatives com les més condescendents. Cal que hi hagi qui vagi a Egipte i qui digui que mai no hi anirà. Cert que sense la Greta Thunberg l’activisme potser té menys ressò, però en aquest cas m’alegro que hagi decidit recordar al món què passa a Egipte i qui és l’Alaa Abd el-Fattah. El ressò que ell necessita, o és ara, o potser arribarà massa tard. #FreeAlaa.
