Mirem cap a Israel, el país que devasta Gaza en una colossal matança. Però mirem poc (per ara) cap al país més gran del món àrab, que tapona el pas del sud de Rafah i només permet a uns pocs gazatins fugir de la carnisseria. Vet aquí Egipte, un colós empobrit que malviu en una decadència permanent i, tanmateix, manté la condició de far cultural a la regió més turmentada del planeta.
El que passa a Egipte té conseqüències més enllà de les seves fronteres. Recordem l'efímera revolució de Tahrir, el 2011: la caiguda del dictador Hosni Mubàrak va marcar el zenit d'aquella “primavera àrab” que va despertar tantes esperances i que en poc temps va ser ofegada en sang.
Egipte, se suposa, ha de celebrar eleccions al desembre. Els candidats ja estan seleccionats: d'una banda, el general Abdel Fatah al-Sisi, al poder des del cop d'Estat del 2013; de l'altra, res. El polític més rellevant de l'oposició, Ahmed Tantawy, ja ha dit, després que desenes dels seus col·laboradors fossin empresonats, que no hi participarà.
La campanya electoral del president-dictador manté un to que podríem qualificar de sever. Una de les seves frases com a exemple: “Juro a Déu Totpoderós que si el preu de la prosperitat i el progrés de la nació és no menjar i no beure, aleshores ni menjarem ni beurem”. Podeu imaginar-vos l'ànim de la gent.
El valor de la moneda ha estat reduït a la meitat en dos anys. La inflació és del 30% anual. El deute extern, malgrat els crèdits del Fons Monetari Internacional i l'ajuda dels Estats Units, ha anat molt més enllà del que Egipte pot pagar. El 60% de la població viu sota el llindar de la pobresa. Compartir a les xarxes un missatge crític amb el govern està castigat amb penes de presó.
Al-Sisi, tot i això, està construint una nova capital per al país, encara sense nom (s'anomena Nova Capital Administrativa), amb un cost proper als 60.000 milions d'euros. La Xina i l'Aràbia Saudita participen en el projecte, dirigit per una societat anònima controlada (51% de les accions) per l'exèrcit. A Egipte, tot està controlat per l'exèrcit.
Quan hi va haver unes eleccions lliures, el 2011, els islamistes van arrasar. Els militars es van encarregar després d'arrasar els islamistes. La ràbia va quedar sufocada sota la repressió.
Per entendre com ha arribat fins aquí un país amb més de cent milions d'habitants (als quals s'hi afegeix cada any un milió), que a mitjans del segle XX, sota la presidència de Gamal Abdel Nasser, va assumir el lideratge del món àrab i va semblar encaminar-lo cap a un nacionalisme relativament laic i relativament pròsper, és aconsellable llegir L'edifici Iaqubian, l'esplèndida novel·la que el dentista i escriptor Alaa Al Aswany va publicar el 2002.
L'edifici Iaqubian va ser construït el 1937 i en una primera època va acollir generals, diplomàtics estrangers i famílies riques en general. A través d'uns quants personatges, Al Aswany, que va tenir a l'edifici la seva primera consulta odontològica, explica com les coses van començar a anar malament, i després van començar a anar pitjor. El Iaqubian serveix com a metàfora d'Egipte. I segueix en peu. L'última vegada que el vaig visitar, els trasters del terrat s'havien convertit en una petita ciutat. Les escombraries s'acumulaven al pati interior. La façana amb prou feines era visible rere uns cartells comercials commovedorament cutres.
La novel·la L'edifici Iaqubian va ser el llibre més venut (l'Alcorà a part) als països àrabs durant uns quants anys, el van portar al cinema i es va convertir en serial televisiu. Tot i la seva evident crítica cap al règim, Al Aswany va poder viure al Caire sota Anwar al-Sadat i sota Hosni Mubàrak. Encara se li va tolerar Chicago (2008), una altra novel·la crítica. Una república com si... (2020), un altre llibre molt recomanable, va ser la gota que va fer vessar la paciència de la dictadura. L'escriptor ja no pot tornar a Egipte.
Fins a la present catàstrofe, els habitants de Gaza s'entretenien veient a la televisió els culebrons egipcis, s'informaven a través de mitjans egipcis i, per tant, eren també una mica egipcis, encara que el govern del Caire fos, igual que Israel, el seu carceller.
Ara Egipte està en una situació crítica. El malestar social es percep (de manera gairebé sempre privada) amb tanta claredat com el 2011. L'economia està en la ruïna. Al-Sisi no para de construir-se palaus que, diu, “són del poble”, encara que el poble no pugui ni acostar-s'hi. Si l'afany israelià per acabar amb Hamàs (i amb Hamàs, amb Gaza sencera) es prolonga en el temps, com sembla probable, haurem de mirar cap a Egipte.
