Efectes secundaris
"Quantes morts?" Aquesta pregunta incòmoda la va formular Irène Frachon, coneguda com la doctora de Brest, com a subtítol del seu llibre Mediator 150 mg., inicialment censurat per la justícia. Hi alertava sobre un medicament contra la diabetis, amb efecte supressor de la gana, que causava greus danys cardíacs i pulmonars. El cas il·lustra a la perfecció el clàssic enfrontament entre David i Goliat, amb final aparentment feliç. La seva obstinació va tenir premi i el fàrmac va ser retirat del mercat a França el 2009 (a Espanya el 2003). Les dades recollides per la pneumòloga servien als damnificats per pledejar, per la via civil, contra el gegant farmacèutic Servier. La recent sentència del Tribunal Correccional de Paris tanca el periple penal i condemna la multinacional per engany agreujat, homicidi i lesions involuntàries. També condemna l’Agència Nacional de Seguretat del Medicament per la seva inacció i el seu fracàs supervisor. Tot i la victòria moral sobre els responsables, privats i públics, les penes són simbòliques: 2,7 M€ de multa a un laboratori que factura milers de milions, i ningú empresonat.
El cas recorda el d’Erin Brockovich, empleada d’un bufet nord-americà que va posar contra les cordes la companyia gasista PG&E al detectar la proliferació de casos de càncer causats pels abocaments tòxics de la planta productora. No és estrany que tots dos relats, en què el coratge i la tossuderia de dones anònimes vencen l’arrogància dels poderosos, s’hagin dut al cinema.
Però més enllà de l’èpica de tot enfrontament desigual, l’afer Mediator té moltes dimensions.
És un cas paradigmàtic, no insòlit, de l’anomenada economia de la influència, que desvela un triangle pervers entre la ciència, la indústria i la política. És simptomàtic que el president del grup, Jacques Servier, i altres executius fossin guardonats amb la Legió d’Honor. El contuberni no és casual, sinó producte de les promíscues relacions entre l’empresa i la cúpula política. De fet, una de les raons que expliquen que un amfetamínic letal fos no només legal sinó cobert per la Seguretat Social i prescrit massivament durant més de trenta anys, va ser que les portes giratòries van funcionar a tota pastilla, mai més ben dit. El laboratori va reclutar a dojo ex alts càrrecs sense experiència en el ram (el director de comunicació havia estat ministre de Justícia i d’Agricultura). I empleats de l’agència que vetllava per la salut pública eren, alhora, assessors del fabricant. Frachon descriu la paràlisi del regulador sanitari, clau de volta del sistema, com un joc fatal “de lladres i policies”.
L’excessiva proximitat entre el negoci i la ciència també els passa desapercebuda o la minimitzen uns mitjans domesticats i complaents. És freqüent que les opinions sobre polítiques públiques de salut de representants d’empreses del sector no es posin en quarantena. Els professionals a sou de laboratoris serveixen, legítimament, interessos privats. Però llavors no es poden presentar com experts independents. Em ve al cap el tractament dispensat al recentment traspassat doctor Baselga, científic de renom internacional fitxat per AstraZeneca. No puc passar per alt que va haver de dimitir com a director del centre Memorial Sloan Kettering de Nova York per haver ocultat el voluminós finançament privat de les seves investigacions (3 milions d’euros pel cap baix). Aquesta vulneració del codi de conducta de la comunitat científica no implica automàticament un comportament corrupte ni compromet la indubtable solvència tècnica de l’afectat, però el desqualifica per a determinats pronunciaments. Si s’ha de declarar la procedència dels fons és per evitar la contaminació que els interessos particulars poden produir sobre el judici professional. Val a dir que l’autopercepció, molt estesa, sobre la capacitat de mantenir intacta la imparcialitat (biaix optimista) és errònia, ja que diversos estudis demostren la propensió natural a decantar-se en favor de qui contracta. Som humans.
Més transparència ens permetria, si més no, conèixer els interessos en joc. Les ratllades dels contractes europeus de les vacunes, amb més fragments negres que un tauler d’escacs, cosa que fa impossible saber les condicions de l’acord (preu, lliuraments, penalitzacions per incompliment, etc.), fan basarda. El cert és que el lobi farmacèutic és tan potent a l’hora de capturar voluntats que no només imposa el secretisme (confidencialitat, en diuen), sinó els termes del negoci als governs postrats. Fins al punt de prohibir la solidaritat quan no es permet la cessió gratuïta a tercers països sense consentiment del fabricant. Quina vergonya.
La malfiança social no és infundada. Frachon es va quedar curta en la seva estimació sobre el Mediator. Les morts no són entre 500 i 1.000. La veritat judicial eleva les víctimes a més de 2.000. Certes contraindicacions no hi tenen cabuda, en un prospecte. Entre els “efectes secundaris” col·lectius hi ha l’afebliment de la confiança en el sistema sanitari, en el país europeu en què el moviment antivacunes batega amb més força. Oxigen per al negacionisme.
Reduir l'opacitat i augmentar el rigor en el control podria insuflar tranquil·litat en una ciutadania escamada, però hi ha béns essencials com la salut que no es poden confiar a la tirania del mercat i, menys encara, a l’autoregulació dels beneficiaris. Creix, arreu, el clam per un nou contracte social que no es basi en el lucre i la competència, sinó en la cooperació en favor del bé comú. Deu ser que no és el cor de les afectades pel Mediator (la majoria, dones) només el que falla. Com albira Mary Oliver als versos Sobre l’imperi, traduïts per Corinna Oproae: “[...]Tot / el món, als nostres ulls, diran, era només / mercaderia. I diran que aquesta estructura / es mantenia políticament, perquè es mantenia, / i diran també que la nostra política no era res més / que un aparell per acomodar els sentiments / del cor, i que el cor, en aquells dies, era petit, i dur, i ple de mesquinesa”.
Lourdes Parramon és advocada