Càlculs. Totes les guerres tenen efectes inesperats. Vladímir Putin va decidir imposar la “històrica unitat dels russos i els ucraïnesos” a cop d’invasió. El president rus va calcular que era el moment de l’ofensiva a foc i setge contra el que ell considera una part essencial de Rússia, “un únic tot” –com escrivia en un llarg article publicat l’estiu passat–. Putin va començar una guerra unilateral contra un país que es negava a creure, o fins i tot imaginar, un escenari on els tancs russos arribarien a les portes de la capital, i ho va fer en un moment en què Occident –com sempre– semblava absent en reflexions internes sobre pèrdues d’hegemonies, vulnerabilitats augmentades i necessitats de millores estratègiques.
Però si una cosa sap precisament aquest Occident, a cop d’errors i víctimes, és que les guerres mai són tan quirúrgiques com es vol fer creure. Cinc dies de bombardejos han revertit moltes de les febleses que potser el Kremlin va percebre com una oportunitat.
Resistència. Volodímir Zelenski s’ha convertit en un heroi inesperat. El president ucraïnès, que just abans de l’agressió passava per hores baixes de popularitat, és avui un líder fort que surt a peu de carrer per demanar resistència als ucraïnesos i un compromís ferm als líders europeus. A la Unió Europea van agafant cos les veus que reclamen el gest simbòlic d’accelerar una futura adhesió d’Ucraïna a la UE. Qualsevol gest és important. Vital.
La diplomàcia occidental ha decidit combatre la invasió amb les seves pròpies eines: ofec econòmic, persecució dels oligarques i els fons que mantenen el règim des de l’exterior, tancament de l’espai aeri i censura als mitjans del Kremlin que emeten a la UE, i Vladímir Putin i el ministre d’Exteriors, Serguei Lavrov, com a objectius últims de les sancions. Un arsenal de mesures aprovat amb celeritat i des de la coordinació. De Washington a Londres, Frankfurt, Zuric o Tòquio.
L’ofensiva de Putin ha recordat a uns Estats Units obsessionats amb la Xina i l’Indo-Pacífic que Europa és encara un continent clau en la seguretat global.
Transformacions. La Unió Europea que es debatia sobre com havia de ser la futura estratègia de seguretat i defensa comuna –i si calia incloure Rússia en l’equació– ha tancat files i ha obert fronteres a l’arribada de refugiats. Funcionaris que porten dècades a Brussel·les reconeixen aquests dies que estan sorpresos de la contundència i la rapidesa de la resposta comunitària.
En aquesta transformació hi pesa també el gir que ha fet el debat polític a Alemanya. En només uns dies, el canceller Olaf Scholz ha aturat la posada en marxa del gasoducte Nord Stream 2 –que havia de portar gas directament de Rússia a Alemanya–, ha acceptat excloure Rússia del sistema de pagaments internacionals Swift, permetrà la venda d’armament de fabricació alemanya a Ucraïna i s’ha compromès a elevar el seu pressupost militar fins al 2% del PIB. El revisionisme històric de Putin ha portat el nou govern alemany a revisar per la via ràpida també l’herència de la política exterior d’Angela Merkel.
Fins i tot l’OTAN, que des del final del Pacte de Varsòvia i la caiguda del Mur de Berlín ha intentat reinventar-se i adaptar-se a una nova realitat geopolítica en què l’arquitectura atlàntica semblava superada, ara torna a tenir un propòsit, un nou sentit existencial.
Però tots aquests efectes augmenten també la sensació d’arraconament i greuge d’un Vladímir Putin que també ha de reprimir un malestar interior que creixerà com més s’allargui la guerra. I aquest és el risc: un Putin assetjat no lluitarà només per la gran Rússia, sinó també per la seva pròpia supervivència.
