Amb 35.943 persones vacunades amb les dues dosis administrades, em sorprèn que tothom parli de l’efecte Illa, perquè no sembla que les dades l’acompanyin en un moment crític en què urgeix la vacunació. Però jo voldria parlar de l’efecte Iceta. Tenir un ministre català a la cartera de Política Territorial ha de ser una qüestió central en la campanya del 14-F. Com seran les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona d’aquí deu anys? Com s’utilitzaran els fons de recuperació per posicionar la xarxa de municipis catalans dins del sistema de ciutats i regions europees? ¿Barcelona ha de ser una petita rèplica del model de la capital o hi haurà un projecte propi? ¿Madrid impulsarà el trasllat de sectors productius cap a Catalunya? Descentralitzarà la funció pública? ¿Madrid seguirà marcant l’agenda global i turística de Barcelona o ajudarà a crear un model productiu basat en la ciència i el coneixement? ¿L’Estat seguirà impulsant un model d’infraestructures radial amb l’epicentre a l’altiplà? Amb quins plans concrets arriba el nou ministre català a Madrid?
La recuperació de Catalunya dependrà en gran mesura de les polítiques i el finançament dels municipis, que són els que han hagut de fer front (amb les finances molt depauperades) a les cures, als serveis d’emergència i a gestionar l’ara i l’aquí. La nostra competitivitat dependrà de la capacitat del sistema de ciutats de més de 20.000 habitants de recuperar i crear nous llocs de treball i cases a preus assequibles, però això vol dir planificar molt bé quines indústries van a cada lloc i com es reforcen, en lloc de fer-les competir o posar-los traves, escoltant els que estan al capdavant de les empreses, buscant clients arreu del món i venent serveis per crear més llocs de treball estables. Es tracta d’acompanyar i capacitar els municipis perquè puguin atendre les necessitats bàsiques dels ciutadans durant aquests mesos tan crítics, i això no té gaire ciència: vol dir finançament i liquiditat, i confiança en el criteri dels poders locals.
Però, admetem-ho, a Espanya no hi ha hagut mai un veritable projecte territorial descentralitzat. El relat és el d’una capital molt forta i tot de rèpliques o succedanis que no poden comprometre la bona marxa de Madrid. Històricament, des de la capital s’ha decidit com arribava la indústria i les infraestructures al territori i s'ha imposat així un model d’autoritat jeràrquica.
L’herència del desarrollismo, en aquest sentit, és nefasta i encara s’arrossega en ciutats importants com, per exemple, Martorell. Un model paternalista que construïa autopistes voladores i blocs de pisos mentre aturava el projecte educatiu republicà que, a través del GATCPAC, havia iniciat prometedors exemples de nous grups escolars, amb arquitectes de la qualitat de Josep Lluís Sert. Per què Sant Cugat i Martorell, que tenien poblacions similars l’any 1950, han evolucionat de manera tan diferent? L’ombra del franquisme, a Martorell, és molt llarga, i ningú no s’ha molestat mai a reparar-la. “La Villa es un vivo ejemplo de equilibrio y de programación racional del suelo”. Amb aquestes paraules narrava la televisió espanyola el desembarcament de Franco al barri de la Paz (després, Buenos Aires) a Martorell, després de les tràgiques inundacions de l’any 1962. Una desfilada de cotxes, uniformats i tot de ciutadans lluint banderoles, saluden al caudillo davant de les torres pintades amb les lletres F, R, A, N, C i O al vèrtex. És una escena que a mi em recorda l’entusiasme familiar de la pel·lícula d’Ettore Scola Una giornata particolare. Però la visita de Franco a Montserrat l’any 1966 no és ficció, i està perfectament documentada per la Diputació de Barcelona.
L’impacte de Franco, a través de l’Obra Sindical del Hogar i de totes les inversions en infraestructures megalòmanes, encara és palpable a la Trinitat, a Sant Cosme, a les Cinc Roses de Sant Boi o a Badia del Vallès. “Equilibri i programació racional del sòl”, deia la propaganda del règim, sobre les torres de Martorell que encara perduren i que tenen escassa continuïtat amb la Vila Vella del municipi. Diu Sánchez que el ministre Iceta conjuga bé els verbs col·laborar, conciliar i cocrear, una actitud que hauria de ser un imprescindible de qualsevol responsable polític al segle XXI. Doncs quedem atents a les seves propostes, a les inversions pendents als eixos fluvials del Llobregat i del Besòs, que no tenen res a veure amb les autopistes radials de Madrid ni amb els barris de cases adossades de les seves perifèries. Als nous sistemes tarifaris de transport, que penalitzen les famílies que viuen a les ciutats de l’arc metropolità. I a la millora dels ingressos dels municipis que, com Martorell, creen bones oportunitats de treball, tenen un entorn paisatgístic increïble i estan ben posicionats per reindustrialitzar Catalunya.
Maria Sisternas Tusell és arquitecta i consultora
