Educar basant-se en la ciència

L’educació és la millor inversió de futur que podem fer com a país per aconseguir una societat més igualitària i inclusiva, i una economia més productiva. A Catalunya, i a la resta de l'Estat, invertir en educació vol dir, entre altres coses, lluitar contra la segregació escolar, canviar un currículum basat en la memorització per un altre que permeti a l'alumnat adquirir les capacitats que li demanaran en el futur, o assegurar-se que la igualtat d’oportunitats comença des del bressol, amb l’educació infantil. Tot això requereix arribar a pactes, i també tenir recursos. Però hi ha un petit canvi que ens costaria molt poc, i del qual podríem treure grans beneficis: educar basant-se en la ciència.

Com passa en altres camps, des de la medicina a la lluita contra la corrupció, la recerca acadèmica ens permet identificar quins tractaments o programes funcionen millor i quins no. El fonament és el mètode científic, en què, partint d’hipòtesis i dades, contrastem diferents intervencions (per exemple, canviar la ràtio docents/alumne o instaurar una jornada escolar contínua) per identificar-ne els resultats (millor rendiment dels estudiants, menys segregació escolar). Malauradament, quan definim polítiques educatives, massa sovint ens quedem en les hipòtesis. Que quedi clar: les polítiques no han de sortir d’un paper acadèmic, però els polítics sí que han de prendre decisions informades, i per això ens cal la ciència. Una manera de fugir de debats estèrils i ideològics, sobre què funciona en l’educació, és escoltar aquells que dediquen temps a estudiar els seus impactes.

Si per elaborar plans educatius l’administració no es basa en la recerca, massa sovint el coneixement acadèmic que es produeix tampoc surt dels murs de la universitat. No és un problema exclusiu de la recerca en educació, ni s’explica per la falta d’interès dels acadèmics en difondre les seves troballes. El que falten són mecanismes per poder transferir el coneixement científic a aquells que han de definir les polítiques públiques. I falta també comptar amb l’acadèmia per avaluar els programes implementats.

He dedicat gran part de la meva vida professional a ajudar a construir canals perquè recerca i política vagin de bracet, i per aquesta raó em va alegrar especialment signar el manifest de la Fundació Bofill que s'ha presentat aquesta setmana, i que busca apostar per la recerca per millorar l'educació del país. La part més rellevant del manifest és que no confia en la voluntat dels responsables públics de decidir basant-se en evidències, ni en les ganes dels acadèmics de difondre la seva investigació. El manifest advoca per crear sistemes integrats d’institucions, normes i pràctiques que facilitin la connexió entre el coneixement i les polítiques educatives. Aquesta és l'única manera d’assegurar-nos que les decisions informades no seran flor d’un dia, ni dependran de qui hi hagi en el govern.

El manifest busca tant generar nou coneixement en matèria educativa com assegurar-se que es transfereix als qui han de definir les polítiques educatives del país. Alhora, es reclama que l’avaluació d’aquestes polítiques sigui sistemàtica i rigorosa, i es garanteixi que les evidències generades formin part de tot el procés de les polítiques públiques en el camp de l’educació. Entre les 16 mesures proposades, em sembla especialment rellevant la posada en marxa de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació, que ja es preveia a la Llei d’Educació de Catalunya del 2009.

Al nostre país hem de gastar més en educació pública. Però això per si sol no farà millorar els resultats educatius de Catalunya, ni que la innovació i les oportunitats arribin a qui més les necessita. Per assolir-ho és imprescindible que gastem millor en educació, invertint més en coneixement per a l’àmbit educatiu. Són moltes les nacions que ja ho fan, i nosaltres hem demostrat que sabem fer-ho, per exemple amb el sistema de recerca en salut desenvolupat els últims anys. Aquesta serà l'única manera de fer front realment als reptes educatius que tenim al davant: més ciència a les escoles, i més escoles a la ciència.

Elena Costas és economista i cofundadora de KSNet