Comença un nou curs escolar. Ànims a tothom: mestres, pares, nois i noies. Entre aquests últims segur que mana la il·lusió de retrobar els amics i amigues. Els pares es deuen sentir una mica alliberats. ¿I els mestres? ¿Puc fer-vos una recomanació fàcil de seguir? Que abans del dilluns mireu la pel·lícula mexicana Radical, basada en fets reals. La trobareu a Filmin. De fet, jo la projectaria a tots els alumnes d’ESO com una de les primeres activitats del curs. Que important que és a la vida tenir un bon mestre, algú que encomani ganes d’aprendre.
La història de Radical té lloc en una escola d’alta complexitat a la ciutat fronterera de Matamoros. Riu-te’n, dels nostres problemes. Allò sí que és pobresa radical, no-futur radical, abandó radical. Corrupció i violència. Manen els càrtels de la droga. I enmig de la desolació, a l’escola primària José Urbina López, un centre deixat de la mà de Déu, arriba algú que vol reconnectar amb els infants, que creu en ells i aconsegueix que ells creguin en si mateixos. Tot és molt extrem, també els mètodes d’aquest professor de mitjana edat, Sergio Juárez. Però els mètodes no són el més important. El que és rellevant és la passió que transmet, el seu compromís, la seva implicació, la relació que estableix amb la Paloma, el Nico, la Lupe...
La pel·lícula, estrenada a Mèxic encara no fa un any, és efectista i dramàtica. No pots evitar emocionar-te. Et sacseja. També l’hauria de veure la nova consellera d’Educació, Esther Niubó, que en la seva primera entrevista pública va dir a l’ARA que el més important és «recuperar la confiança i el prestigi del sistema educatiu». Sí, fa temps que alguna cosa s’ha trencat i m’imagino que les culpes estan molt repartides entre tota la comunitat escolar, entre tota la societat, entre totes les administracions. És urgent sortir d’aquest mal rotllo.
L’escola de Matamoros té unes instal·lacions deteriorades, sense ordinadors. Disposa d’una trista biblioteca (però tenen biblioteca i bibliotecària, cosa que a Catalunya sovint no passa). El claustre de professors passa de tot, amb un director al capdavant que hi posa bona voluntat, però que se sap impotent. En comparació, les nostres escoles fan prou goig. Però no acabem d’estar-ne satisfets, no ens en sortim, els resultats no acompanyen, l’ambient s’ha enrarit. Tothom va fent, tothom és molt crític. Alguns s’arremanguen, d’altres han tirat la tovallola. La distància entre departament i educadors s’ha fet insalvable, també s’ha trencat la confiança entre equips docents i pares. Què es pot fer?
El que ens caldrien són molts Sergios Juárez, de manera que l’heroïcitat excepcional passés a ser la normalitat educativa. ¿El sistema pot detectar i incentivar els bons mestres? ¿Els pot donar les eines, els incentius i la llibertat que necessiten? ¿Podem atorgar més autonomia a les escoles i instituts públics –els concertats ja en tenen– perquè triïn i consolidin els seus equips, perquè provin els mètodes i programes que vulguin, perquè s’adaptin i responguin al seu entorn? ¿Com ho hem de fer per enviar els millors i més compromesos docents als centres amb més dificultats, perquè els treguin del pou?
Tots recordem les professores i professors singulars que de petits i adolescents ens van donar un cop de mà, que ens van fer reaccionar, que ens van motivar i ens van fer pensar i aprendre. Cadascú amb les seves habilitats: alguns amb afecte, alguns enlluernant-nos amb la seva erudició o intel·ligència, altres de manera més brusca i autoritària. Als que recordo és per alguna cosa especial que em van donar i que va fer que es guanyessin el meu respecte, la seva autoritat. N’hi va haver que em van encomanar les ganes de llegir, la Francina em va capbussar en la màgia de la història, la Rosa va intentar fer-me perdre la por a les matemàtiques (si ho va aconseguir a mitges, va ser més per culpa meva que seva), amb el García Borrón vaig agafar el gust de la filosofia i molts em van empènyer a perdre la timidesa. Cada mestre és diferent, cada alumne és diferent.
Radical us pot encomanar la joia d’educar en aquest inici de curs. Treballem radicalment tots per recuperar l’optimisme educatiu.
