A finals de la dècada del 1970, el Consell de les Universitats del Quebec va decidir encarregar un informe sobre "l'estat del saber". El tema era tan general, per no dir ambigu, que podia semblar inabastable. Increïblement, però, d'aquell projecte en va sortir un dels textos més importants de la segona meitat del segle XX: La condició postmoderna, de Jean-François Lyotard (1924-1998), que fou la persona que entomà un encàrrec en aparença inviable. El text, brevíssim, fou publicat en forma d'assaig el 1979. En aquell moment semblava un despropòsit. Feia referència a coses que encara no havien passat, i que en realitat no es consumarien fins al cap d'una dècada. 44 anys després, costa d'entendre com Lyotard va poder ser tan precís i concret en els seus vaticinis (al primer capítol hi ha afirmacions sobre política internacional que s'han anat complint l'una darrere de l'altra, sense ni una sola errada). Els intel·lectuals francesos de l'època, majoritàriament marxistes, a Lyotard li van dir el nom del porc, entre altres coses perquè van confondre una descripció amb una prescripció. No els faré cap resumet del llibre, sinó que em centraré en una sola frase, una, que al meu entendre explica millor l'ensurt (fingit) de l'informe PISA que les dotzenes d'articles que he llegit els últims dies. Es troba gairebé al començament del llibre i diu així: "L'antic principi que portava a considerar que l'adquisició del saber era indissociable de la formació (Bildung) de l'esperit, i fins i tot de la persona, caurà en desús cada cop més". I tant que caurà en desús: de facto, ha desaparegut de la nostra àlgebra mental.
Anem a pams. Per què Lyotard posa entre parèntesis aquesta paraula alemanya, Bildung? Per què no en té prou amb el substantiu francès formation, que vol dir el mateix? Bildung és un terme amb unes connotacions filosòfiques profundes. Remet a la Il·lustració alemanya i ens recorda que els éssers humans només som un apunt de persona i de ciutadà. Per consumar aquest projecte, per dur-lo a terme, cal un esforç constructiu que afecta tant l'individu com la societat on haurà de desenvolupar les seves potencialitats i on també –ai– farà palès els seus límits. La paraula esperit no apareix tampoc per casualitat: és fonamental. Des d'una perspectiva moderna-il·lustrada, l'educació no és una suma de matèries o de competències, sinó justament això: la construcció, per norma general difícil i incerta, fins i tot dolorosa, d'algú que aspira a ser una persona moralment decent i alhora un ciutadà responsablement crític. És a dir, una persona formada en un sentit integral. Des d'una perspectiva postmoderna, en canvi, l'educació és un àmbit d'autorealització personal que té com a horitzó bàsic o prioritari el benestar emocional. La resta de consideracions resten en un segon pla. En cas de conflicte, sempre han de prevaldre els referents que acabem d'esmentar, i per això ara els coneixements es gamifiquen (si emprem l'espantós anglicisme). Des d'aquesta mentalitat protectora, el centre de l'escola ja no són ni els alumnes ni els professors, sinó... els pares. En el nou ecosistema de valors, la sobreprotecció ni tan sols és percebuda com una anomalia o disfunció. Fixem-nos, per exemple, en el moviment antiimmersió: els diputats del Parlament Europeu no venen a escoltar estudiants, professors o especialistes, sinó pares. Però això ja és una altra història.
Ja veuen, doncs, que el fracàs que aquests dies ha fet que esquincem la túnica va ser previst fa quasi mig segle. Abans n'hem exposat la diagnosi comprimida en una sola frase. En cas de considerar-la encertada, o almenys plausible, la prescripció facultativa hauria d'anar en una mateixa direcció: fomentar tot allò que contribueixi a la formació (en el sentit de Bildung que hem vist abans) i allunyar-nos de l'estat d'immaduresa perpètua on a la dispersió, per exemple, se l'anomena "cervell multitasca". Una correcció d'aquesta índole només s'assoleix quan una societat té clares mitja dotzena de coses. No en calen gaires més. Si prevenim els nens contra la pornografia i després programem exposicions sobre Tom de Finlàndia, com va fer l'Ajuntament de Barcelona el setembre de l'any passat, les coses no queden gaire clares. Bé, potser es tractava justament d'això: la postmodernitat és una normalització de la confusió.
El desastre dels resultats de PISA a Catalunya té molt a veure amb una societat nacionalment acomplexada que prova de redimir-se sent més moderneta que ningú. També pedagògicament. Ve de lluny, tot això: té una explicació, una genealogia que arriba a començaments del segle XX. Encara som a temps d'empitjorar-la.
