Educació: en defensa del talent (I)

En educació hem decidit mesurar-nos per l'alçada de les nostres intencions. I si els resultats no ens acompanyen, pitjor pels resultats! Qui surt guanyant amb aquesta actitud és la melmelada sentimental que ha envaït la pedagogia; qui hi surt perdent és la cultura comuna. Tenim, educativament parlant, un partit únic. No hi ha oposició. Es pot dissentir en els detalls, però no en la vigència del que Jordi Sales va anomenar el “nacional-constructivisme”.

Som antielitistes, encara que sovint el nostre antielitisme no és més que una manera barroera d'emmascarar el nostre antiintel·lectualisme. Defensar el talent ens resulta afrontós perquè el veiem com un atac a la sacrosanta equitat, un concepte, per cert, tan ambigu que el sistema educatiu de Costa Rica és considerat un dels més equitatius del món precisament perquè les tres quartes parts del seu alumnat es troben a les dues franges inferiors de PISA, gaudint d'una equitativa mediocritat.

Si vols equitat ambiciosa (la que estira tothom cap amunt), comença estimulant l'aspiració col·lectiva a l'excel·lència, no rebaixis ni continguts ni expectatives, inverteix en bons mestres, frena la indisciplina (que penalitza especialment els alumnes pobres) i treu el finançament d'on calgui. Cal fer de l’equitat ambiciosa un compromís ferm per a la millora de la cultura comuna.

Per cultura comuna entenc una història compartida; un fons assequible de coneixements, de vocabulari, de referències culturals; una certa intuïció col·lectiva basada en reaccions espontànies a experiències compartides; un sentit de la copertinença; una vocació de transmetre a les noves generacions el millor de la nostra herència... En definitiva, la cultura comuna és allò que permet que una societat que ha fet del pluralisme un valor constitucional suprem continuï sent una en la seva rica diversitat. 

Quant pluralisme pot acceptar una comunitat que vol ser una? És a dir, quanta inclusió pot suportar?

La inclusió és un reconeixement explícit del valor de la diferència. D’acord amb la seva lògica, no és el diferent qui s'ha d'adaptar a la cultura comuna, sinó la cultura comuna la que ha d'acollir la diferència. És, doncs, una revolta de la singularitat contra el cànon. Si la diferència no pot ser mesurada amb cap criteri objectiu sense provocar discriminació, tot té el mateix valor. L'equitat és una lleialtat polígama a la cultura comuna. Aquí hi trobem una de les raons de l’antielitisme. Ara bé, si la cultura comuna proporciona el context implícit en la comunicació ciutadana, la compressió mútua no és immune a la seva alteració.

Comprendre és saber situar una informació en el seu context. Per aquesta raó, per fomentar la comprensió lectora cal alguna cosa més que avorrits exercicis sobre la idea principal i les secundàries. Cal un domini compartit d'almenys dos contextos, el de l'emissor i el del receptor, que ens faci assequibles els sentits suposats i no declarats explícitament. A aquesta empatia contextualitzadora Michael Tomasello l’ha anomenat “intencionalitat compartida”.

Insisteixo: per comprendre un text ens calen coneixements exteriors al text que es donen per adquirits. Pensem en tot el que hi ha implícit en aquesta frase: “La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres”. La seva comprensió depèn gairebé íntegrament del que no es diu. No és estrany, doncs, que un mal lector aficionat al futbol entengui una crònica esportiva millor que un bon lector ignorant del món futboler.

Certament, els contextos no són estàtics, evolucionen a diferents ritmes (penseu en els vocabularis de diferents generacions), però precisament per això educar és ampliar mons, capacitar l'alumne per moure's amb soltesa en diferents contextos fent ús dels registres pertinents. A internet hi ha milions de textos, però, per entendre'ls, necessito un criteri contextual que, si no el tinc, no el trobaré a la xarxa.

Si a l'escola us diuen que la memòria ja no és important, desconfieu de la professionalitat d'aquesta escola. La memòria personal i la informació nova són com dues tires de velcro. Una (la memòria) té ganxos diminuts que s'acoblen als bucles diminuts de l'altra (el text). Com més ganxos, més facilitat de comprensió. Per això la comprensió lectora no és una competència general. No és com anar en bici, que s'aprèn i no s'oblida. Capacitar-se per a la comprensió és per a l'home culte la tasca d'una vida. I això és, avui, a l'era del capitalisme cognitiu i de la diversitat creixent de contextos, més cert que mai.