Es diu sovint que vivim a la societat de la informació. Jo prefereixo parlar de capitalisme cognitiu, que és el capitalisme realment existent.
El capitalisme ha mutat de material a cognitiu i la creació de valor ha passat del múscul al cervell. El coneixement és el petroli del futur. Però a mesura que aquesta mutació avança, s’ha anat creant una elit cognitiva cada cop més poderosa i amb tendència a tancar-se en si mateixa. La manera d’impedir que acabi quallant en una casta social és reforçar i valorar la cultura comuna. Si no tinguéssim cap particularisme, si tots fóssim ciutadans d’un món sense etiquetes singularitzadores, quins arguments no monetaris tindríem per atraure i retenir el talent?
Però no n’hi ha prou amb palesar la diferència de la nostra cultura comuna; cal palesar també la seva capacitat per permetre la comunicació eficient entre els experts de diferents camps i entre aquests i els no experts. La cultura comuna ha de ser la llengua franca d’una comunitat. Cal, doncs, estimular el coneixement poderós.
Cada vegada que empro aquesta expressió (creada pel laborista britànic Michael Young) en una xerrada amb docents hi ha algú que s’hi sent molest, si no directament ofès. Però per coneixement poderós entenc, sobretot, un vocabulari conceptual que transcendeixi els límits de l’experiència quotidiana i sigui capaç d’explicar-la. És, per exemple, el que comencen a entomar els joves de 15 anys que es troben als dos nivells superiors de resultats de PISA, que es caracteritza, segons l’OCDE, per la capacitat d’aplicació d’“estratègies sistemàtiques i ben configurades de resolució de problemes”. A Corea del Sud hi són el 22% dels alumnes; al Japó, el 23%; a Suïssa, el 16%; a Catalunya, el 5%. Alguns economistes de l’educació, com ara Eric Hanushek, adverteixen que un augment de 10 punts percentuals en la proporció d’estudiants amb alt rendiment està associat amb 1,3 punts percentuals de creixement anual del PIB. Tenim, doncs, un ample marge de millora... sempre que el talent no es vegi forçat a emigrar.
The Economist insisteix en la implacable competició mundial pel talent. El 15 d’agost del 2024, advertia que si el talent és valuós, ho és per la seva escassetat. Aquesta és la raó d’una “creixent competència internacional pels millors i més brillants immigrants” és a dir, pels tècnics i científics més qualificats. Alguns parlen de “global battle for talent”, en la qual països com Suïssa, Singapur, Dubai, Luxemburg, els Estats Units, l’Aràbia Saudita o la Xina semblen haver-se adonat molt bé del que està en joc.
Donald Trump promet concedir una targeta de residència als Estats Units als graduats a les universitats nord-americanes. Les polítiques d’immigració –diu– han de ser més selectives que incondicionalment restrictives. Sap que algunes estimacions consideren que els Estats Units perden més de 150.000 milions de dòlars cada any per manca de talent tècnic.
La batalla pel talent és real, no pas una metàfora, i tindrà efectes determinants en la competència econòmica. Qui sàpiga estimular el talent propi i importar talent forà, obtindrà un gran avantatge competitiu.
A Espanya, només el 27% dels nostres immigrants de fora de la UE d’entre 25 i 64 anys tenen una titulació superior. És una de les taxes més baixes de tota la UE. Atraiem majoritàriament professionals de baix nivell. I recordem que a la famosa llista de Xangai, la UB figura a la forquilla 151-200.
El coneixement poderós no s’adquireix romànticament mitjançant l’autoconstrucció per part de cada alumne del seu coneixement, sinó amb l’esforç intel·lectual sostingut dins una cultura que fomenti el saber. Als Estats Units el 55,7% dels innovadors tenen un doctorat; el 21,8%, un màster, i el 19,6%, una llicenciatura. Més de la meitat són enginyers. El 46% són immigrants o fills immigrants. El 57% treballen en empreses amb més de 500 empleats, mentre que un 12% ho fan en empreses amb entre 100 i 500 empleats, i la seva edat mitjana és de 47 anys. La imatge de l’innovador aïllat és, doncs, un mite.
El 1944 Dewey –pare de l’innovacionisme pedagògic– va declarar que “el món avança a un ritme vertiginós, però ningú sap cap a on, per la qual cosa no hem de preparar els nostres fills per al món del passat, ni per al nostre món, sinó per al seu món, el món del futur”. No deixem de repetir aquesta idea. Però des del 1944 els països més capacitats per fer front al futur han estat els que fomenten la cultura comuna, especialment si entre els seus valors es troba l’alta consideració dels risk takers (que eren un tret característic de la cultura emprenedora catalana).
