L'educació i el 12-M: ¿hi pot haver consens?

Tornem a estar en campanya. Amb les eleccions arriba també aquell clima d’incertesa i el sentiment d’entrar en parèntesi a l’hora de programar o de prendre decisions. Docents, direccions, famílies i comunitat educativa es pregunten si es donarà continuïtat als programes endegats. Quins canvis o innovacions ens esperen? Què passarà amb les recomanacions dels experts per revertir els resultats PISA?

Dimarts, la consellera Anna Simó va voler donar resposta a aquesta darrera pregunta. I ho va fer proposant començar per la concreció dels aprenentatges bàsics i algunes accions per a la millora en matemàtiques i en comprensió lectora. També va deixar clar que són molt importants la formació inicial i el benestar dels docents. Ara per ara, sense pressupost, no es poden entomar propostes més ambicioses. Està bé que la consellera escolti els experts i digui que vol començar a dur a terme millores el curs vinent. Tanmateix, la seva intervenció i la poca concreció de les propostes no tranquil·litzen gaire perquè és difícil no llegir-ho tot plegat en clau de campanya. Què passarà amb un nou govern? ¿Es donarà continuïtat al full de ruta o tornarem a la casella de sortida? Qui farà cas de la recomanació dels experts de donar “estabilitat i continuïtat a les polítiques educatives”? Si ja és complicat en educació viure pendents dels quatre anys d’una legislatura, quan a més a més s’escurcen sembla que al final la provisionalitat sigui la norma.

Preocupa molt que una altra vegada haguem de començar de nou. L’eclosió, d’uns anys ençà, d’iniciatives, canvis i nous programes ha estressat el sector educatiu, fins al punt que s’està estenent un clima de desencís i reticència a qualsevol iniciativa que soni a canvi o innovació educativa. ¿Pot ser que haguem fet malbé el sentit més genuí del que és innovar en educació? Perquè quan hi ha moltes iniciatives i s’inverteixen nous recursos però, al capdavall, no hi ha millora en els resultats dels estudiants, es genera un clima de frustració. No hi ha res més descoratjador que les iniciatives que demanen temps, diners i esforços però resulten ineficaces. Aquests darrers anys hi ha hagut l’increment més important de recursos en educació a Catalunya. Per què, doncs, tot i tenir més recursos i docents que mai, amb les ràtios més baixes, els resultats han empitjorat? Necessitem recuperar el propòsit i el compromís de la innovació pedagògica, que té arrels molt profundes a Catalunya. Reconèixer i donar suport a tot allò que s’està fent bé des dels centres, perquè només així es podrà revertir el relat catastrofista en el qual ens hem instal·lat, i que és una raó més del malestar.

¿Es reprendrà, des d’un esperit constructiu, en els debats educatius de campanya, alguna de les propostes o només es parlarà de fracàs? Quins debats electorals d’educació ens esperen? L’altra gran preocupació és per a l’endemà de les eleccions: ¿es tornaran a canviar tots els càrrecs, governi qui governi? Quins criteris es faran servir per designar qui haurà de liderar les polítiques educatives del país? Quan tindrem una democràcia prou madura perquè designi els càrrecs en funció dels mèrits professionals, més enllà dels carnets de partit? Per què estem tan lluny d’altres països europeus on no existeix aquest ball de càrrecs i de canvis a l’administració? Aquí sembla normal que fins i tot consellers d’un mateix partit canviïn les direccions generals, i encara més, subdireccions i caps de servei. Quina pèrdua de memòria, de saber i d’experiència amb cada nova conselleria... N’hem tingut força exemples i les conseqüències són sempre nefastes per al sistema.

En educació, les polítiques tenen efecte a llarg termini, per això cal estabilitat més enllà dels canvis de govern. Més que pensar en noves polítiques, cal desplegar i consolidar els tres pilars de la llei d’educació de Catalunya, una llei de consens i pionera en el seu dia: autonomia de centres, lideratge pedagògic i avaluació. I en la línia del que ha dit el grup d’experts en el seu informe: dedicar, com a mínim, un 6% del PIB a una educació de qualitat, tal com estipula també la LEC. Sense oblidar que en educació, més enllà de les xifres, el més important és en què i com s’inverteixen els recursos.

La conclusió final de l’informe que ha fet el grup d’experts apunta a la necessitat per al Govern i el Parlament d’un "acord, contracte social o pacte de país per a la millora i estabilitat del sistema educatiu, amb el conjunt de les forces polítiques, amb la participació de les administracions locals, els representants de la comunitat educativa i les institucions o entitats socials representatives del país". ¿En parlaran els polítics en campanya, d’aquesta necessitat d’acord, i de la de replantejar el model de governança? ¿O només es tiraran els plats pel cap i s’acusaran mútuament dels mals resultats?