Que Oriol Mitjà hagi agafat covid, tot i que vam veure’l, el dia de Sant Jordi, tota l’estona amb mascareta, no ens ha de fer pensar que les mascaretes no impedeixen els virus. De cap manera. El que ens ha de fer pensar és que entre els molts catalans que trepitgem la catalana terra hi ha una raça superior, que conviu entre nosaltres. I aquesta raça és la dels editors i caps de premsa. És a dir, la raça superior dels editors i els caps de premsa que el dia de la pedregada acompanyaven els autors per les diferents casetes. Aquell dia, ja se sap, tothom fa de tot. Munta, carrega cotxes, compra entrepans, dona conversa, eixuga llibres amb assecador de cabells, també, corre sota la pluja, i –molt important– fa fotografies.
L’amable lector que va a buscar una firma el dia de Sant Jordi –jo mateixa, quan no estic firmant– demana a l’escriptor una fotografia. Jo no ho faig, però em sembla molt normal que d’altres sí. Els telèfons mòbils ens permeten fer això, que, per exemple, no m’hauria imaginat ni en somnis el meu primer any, el 1999. Quan jo era petita, la fotografia instantània –caríssima– era la Polaroid. A ningú se li hauria acudit de demanar-li una selfie Polaroid a la Rodoreda. A Salinger no hauria sigut aconsellable.
Vull dir, doncs, que els editors i caps de premsa, el dia de Sant Jordi, van tocar uns 100 telèfons per hora. Uns telèfons que venien de cent orelles i cent boques per hora. Si els nostres editors i caps de premsa no donen positiu d’aquí a deu dies (hem d’esperar que no es quedin sense el seu proverbial olfacte) val més que els estudiem. El mateix Oriol Mitjà se n’hauria d’encarregar. Serà un miracle.
