EDITORIAL: 'Diguem-ne pel seu nom: democràcia'

Catalunya afronta una cruïlla decisiva. Després de més d’un segle de construcció del país des de l’ampli corrent del catalanisme polític i cultural –un moviment plural que ha deixat un pòsit de compromís i avenços enmig d’una complicada història del segle XX–, el país encara una nova etapa per superar l’endèmic desencaix dins de l’estat espanyol. Les quatre dècades de democràcia, tot i l’inici esperançador de la Transició, no han resolt el plet territorial. La relació Catalunya-Espanya està en un cul-de-sac, i el gruix de la societat catalana ha acabat assumint la desoladora constatació que no té prou forces per canviar Espanya, per adaptar-la a les seves necessitats d’autogovern, de reconeixement lingüístic i nacional, de projecte econòmic i de benestar, de convivència i cohesió social.

Des del daltabaix de l’Estatut del 2006 s’ha forjat una sòlida unitat entorn del dret a decidir, una iniciativa –cal recordar-ho– nascuda de la societat civil i assumida per una gran majoria de l’arc parlamentari. No és cap decisió personal d’un líder que ara pugui baratar en uns despatxos un 'establishment' polític o econòmic. No estem davant de cap estratègia partidista. És el canvi de mentalitat d’un país que no renuncia a ser subjecte polític de debò, a ser sobirà. Que aspira a unes estructures i una relació directa amb Europa per afrontar amb èxit el canvi de règim global que vivim i poder ser un país sostenible i pròsper que aporti solucions al món.

El Govern, amb un plural suport parlamentari, i amb l’escalf d’una societat mobilitzada, ha fet seva la nova centralitat democràtica, a partir de la qual planteja a l’Estat la negociació d’un referèndum pactat. Però el sistema polític i mediàtic madrileny no sembla gens disposat a assumir-ho, cosa que dificulta la solució acordada. Si no hi ha pacte, caldrà avançar amb la serenitat i fermesa amb què fins ara s’ha conduït el procés.

També es resisteix a entendre-ho part de la classe dirigent catalana, desconcertada davant el repte i amb pànic a perdre influència. Aquesta minoria haurà d’assumir que no hi ha marxa enrere, que els consensos inclouen la societat, que no s’hi val a menysprear el clam popular o a frivolitzar el moment amb jocs de paraules, repartint etiquetes tramposes. Cal rigor i responsabilitat, no subterfugis que són engany i autoengany. El problema no és semàntic, sinó polític. Ningú desactivarà una realitat tan tossuda inventant conceptes de laboratori per amagar l’evidència que proclamen els ciutadans al carrer, a les enquestes i al Parlament amb majories indubtables. Les paraules no podran amagar que hi ha un poble que vol decidir el seu futur col·lectiu en pau i llibertat, que treballa amb civisme, que ha empès la classe política a afrontar sense por un canvi profund per evitar l’ofec del país.

L’hora històrica és crucial, està en joc el futur d’un país que vol que els ciutadans decideixin si volen un estat propi per assegurar-se la seva plenitud. És un exercici de responsabilitat democràtica. Si hi ha una moderació, és aquesta. L’única radicalitat seria impedir la seva expressió lliure, negar les urnes tant als que volen la independència com als que no. Toca passar de les paraules als fets. Dir les coses pel seu nom. Que ningú no intenti enganyar amb els mots, i que parlin els vots. L’única sortida possible ja fa temps que està inventada i té un nom claríssim: democràcia. #VolemVotar.