A França, les forces d'esquerra han format un Nou Front Popular per aturar l'avenç de la ultradreta, i l'activista Julian Assange ha obtingut per fi la llibertat després d'arribar a un acord amb el govern dels EUA. Són dues notícies inconnexes, en principi, i a més cal mirar la corresponent lletra petita de cadascuna. El Nou Front Popular ha aconseguit escurçar distàncies respecte al Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, i les expectatives als sondejos del candidat ultradretà, Jordan Bardella, per a les eleccions legislatives de diumenge que ve, queden per sota de la majoria absoluta. Ara bé, el Front d'esquerres no obtindria suports per formar govern, i són notòries les tensions internes en una aliança entre el Partit Socialista, el Partit Comunista i la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon: l'expresident socialista François Hollande (el que tenia un perruquer caríssim) no s'ha estat d'etzibar-li a Mélenchon que, si realment vol ser útil a les esquerres, el millor que pot fer és “posar-se a un costat i callar”. Pel que fa a Assange, al creador de Wikileaks li ha calgut declarar-se culpable per obtenir l'acord que li ha permès sortir d'una presó britànica cap a Austràlia, després de 12 anys de privació de llibertat, persecució judicial salvatge, campanyes de difamació, agressions contra els seus familiars i un fort desgast físic i psíquic, del qual està per veure si es podrà recuperar. No s'ha d'oblidar, a més, que la benevolència de Biden ve induïda per la necessitat urgent que té el president americà de sumar algun punt a favor davant del seu electorat, en una campanya per a la reelecció contra Trump que se li presenta molt costeruda.
Tot això no lleva allò que suggereixen, juntes, les dues notícies: la persistència i pervivència de moviments, formacions i persones que treballen per la defensa dels drets civils, les llibertats ciutadanes, la democràcia i la premsa entesa com a contrapoder. També la justícia social, aquesta que injuria l'esperpent Milei, mentre Ayuso el condecora. Són bones notícies, en un moment en què s'ha convertit en tendència general culpar les esquerres del creixement de les dretes dures i extremes, i dels populismes de tota casta. Això és cert (l'esquerra té el deure, i de fet la necessitat, de lluitar tant contra els populismes d'esquerra com els de dreta), però és només una part de l'explicació.
L'altra part és la facilitat que han mostrat les dretes dites liberals, i socialdemòcrates en general, per assumir com a propi tot o una part del discurs de la ultradreta, amb l'excusa que així la frenarien. N'hi ha prou de veure la campanya de blanquejament que rep ara mateix Giorgia Meloni (a la qual s'ha apuntat Felipe González i tot), o la naturalització plena de què gaudeixen Reagrupament Nacional a França (guanyada al llarg de molts anys) o Vox a Espanya (des del mateix moment que va aparèixer). La derrota dels Germans de Meloni a les eleccions municipals italianes també és una petita bona notícia. Tot –o gairebé tot– suma.
