El fenomen migratori actua com el gran element de discòrdia i de preocupació social i política. És així perquè el país n’ha rebut els darrers anys fluxos importants i hi ha qui s’ha ocupat d'utilitzar les dificultats inherents a la seva gestió per posar-los en dubte, rebutjar-los i expressar idees xenòfobes. Pel que a les incomprensions i els malestars que pot provocar en alguna gent la convivència amb formes culturals noves, hi ha qui en lloc d'aplanar-les i tractar-les adequadament des de la política ha fet justament el contrari. Les ha utilitzat com a arma llancívola en la confrontació per estimular les baixes passions i aixecar el supremacisme nostrat contra una gent que s’ha vist obligada a marxar del seu entorn sociocultural per buscar-se la vida. Hi ha massa gent que tracta aquesta qüestió de manera maldestra i interessada, sense el més petit escrúpol davant la possibilitat de provocar fractures que després són difícils de cauteritzar. No és dolent que es parli públicament del fenomen migratori, ho és que se’n parli amb rumors i mentides, que no s’expliqui tota la veritat i, el que és primordial, que no es preservi el respecte degut a tota mena de persones. Les migracions, els grans moviments de població, són consubstancials a la història de la humanitat. Europa ara rep població d’arreu, però fa menys de dos-cents anys va enviar una quarta part dels seus habitants cap a altres continents.
Certament, la mobilitat forçada per gent que necessita buscar-se la vida no resulta desitjable. El millor seria, sens dubte, que tothom pogués viure i morir en l’entorn i la cultura que l’ha vist néixer. Però això, desgraciadament, no és possible perquè ni les oportunitats ni les possibilitats d’ocupació estan repartides al planeta de manera adequada. El món és molt desigual i les necessitats de treball i demografia solen ser inversament proporcionals. Això es va accentuar amb el fenomen de la globalització econòmica, que vam comprar de manera acrítica ara fa quaranta anys. Se’ns va dir que seria riquesa per a tothom. En realitat, però, ha provocat una redistribució global dels factors que fa que no només es moguin mercaderies en contenidors i capitals sinó també persones segons les diferents demografies i necessitats del mercat laboral. Si la producció s’ha reconfigurat al món, també fa moure les persones, encara que això emprenyi Trump i l’extrema dreta. Europa i tot el món occidental tenen necessitat de mà d’obra a causa de l’envelliment i la disminució de la seva població, però també perquè hi ha feines que els autòctons no volen fer. A Catalunya, com també a Espanya, tenim una estructura econòmica en la qual pesen massa les activitats que necessiten intensitat de mà d’obra, que generen poc valor afegit i tenen unes condicions i uns salaris molt precaris. Ve gent perquè una part de la nostra activitat els requereix. No és possible impedir del tot les arribades, agradi o no, i la mà d’obra és captada per aquells que la necessiten. Resulta molt cínic atribuir els moviments migratoris a una voluntat política o ideològica i a consideracions paranoiques d’estar facilitant una “gran substitució”. Els migrants van cap on hi ha feina. Que n’arribin de més no preocupa els ocupadors, perquè fa un efecte moderador del mercat laboral. Si algú creu que això és un problema, ha de parlar i condicionar els empresaris de determinats sectors, no pas fer discursos antipolítics al Parlament.
A Catalunya hi ha quatre grans àmbits que fan “efecte crida” d’immigració. El camp és un d’ells. Els baixos marges de benefici de la fruita o de la ramaderia provoquen el recurs a una mà d’obra de fora molt mal pagada i sovint irregular. Com a consumidors volem continuar tenint fruita molt barata a taula. Això no es pot mantenir sense nouvinguts als quals, durant un temps, pràcticament esclavitzem. Un altre sector impossible sense immigració és el carni més elemental, de matança i especejament. Feina dura que no vol fer ningú d’aquí. Copada exclusivament per estrangers. Conec una mica aquest entorn a Osona. Algú es pot creure que els milers de persones del Panjab, o de moltes altres nacionalitats, venen a Vic atrets pel clima, la gastronomia i l’art romànic? El turisme és l’altre gran sector d’atracció de mà d’obra barata. És el que té el model de baix cost en què ens hem instal·lat alegrement. Les ciutats catalanes amb la renda mitjana més baixa són Salou, Lloret i Roses, on la població és bàsicament migrant i ocupada temporalment. Finalment, també hauríem de citar els sectors dels serveis personals i de salut. Els que venen de fora, especialment dones, són els que fan possible que la nostra gent gran sigui humanament molt ben atesa i a preus assequibles. Una bona part de la nostra economia només es pot sostenir amb immigració. Si hem apostat per aquest model, hem d’acceptar el que significa. Podríem tenir una millor economia, però les societats són i seran multiculturals. Com més triguem a assumir-ho, pitjor per a nosaltres. En realitat, la diversitat i la confluència de cultures diferents aporten riquesa i oportunitats. En cap cas podem culpar les persones que han vingut, ja que justament la nostra economia i la seva els hi han obligat.
