Economia col·laborativa: un acord difícil però necessari

Fa pocs dies vaig coincidir amb un fabricant de cotxes. Estava molt preocupat. ¿La nova crisi econòmica? ¿La possible nova regulació ambiental? ¿La nova competència dels fabricants emergents? Negava amb el cap. El seu pessimisme no venia per cap d’aquests motius, em deia, sinó pels joves. Els joves? Sí, sí, els joves, insistia. Vagi a Nova York, a Londres o a París i si troba un jove que vulgui comprar-se un cotxe me’l presenta. I no és un problema de la crisi del poder adquisitiu, afegia, sinó un canvi cultural: els joves ja no volen comprar cotxes, encara que puguin.

Des de la caiguda de Lehman Brothers el 2008 s’ha escrit molt sobre la crisi del capitalisme, i una gran part de la població en segueix pagant les conseqüències. S’ha parlat molt, i acaloradament, de quina era la política econòmica adequada per sortir de la crisi i quin paper havia de jugar l’acció concertada dels poders públics. S’ha parlat molt també de la irresponsabilitat dels responsables i dels canvis necessaris perquè el que ha passat no torni a passar (encara que en aquest apartat hem vist, malauradament, més paraules que fets).

S’ha parlat menys, en canvi, de les conseqüències dels nous patrons de comportament i de consum que la crisi ha tingut sobre els consumidors. Sobretot en els joves, que han entrat al món laboral i comercial ja en temps de crisi. BlaBlaCar, Verkami, Airbnb, Wallapop, Huertos Compartidos o, en general, el que s’anomena consum col·laboratiu són les evidències de nous patrons de consum que ja són aquí i han vingut per quedar-se. És el fenomen que tant preocupa al fabricant de cotxes.

L’economia col·laborativa és un senyal que som davant d’un canvi cultural que implica que, sobretot per a les generacions més joves, l’important no és tenir sinó accedir.

Els mercats de redistribució i d’intercanvi impliquen una nova manera d’entendre el consum i expliquen per què cap dels meus amics, ni els que poden, es plantegen tenir una segona residència, com sí que feia la generació dels nostres pares. Cap dels meus cosins petits i els seus amics tampoc vol tenir cotxe, i segurament jo mateixa, quan el meu deixi de funcionar, no me’n compraré cap altre. Metro, bicicleta i car sharing seran la combinació de mobilitat escollida.

Aquest canvi en el concepte de propietat és, segurament, una de les transformacions més grans del capitalisme tal com l’hem conegut fins ara, basat en el dret i la voluntat de la propietat. És el que s’ha anomenat l’economia del co : col·laborar, compartir i cooperar són part dels nous motors econòmics i estan profundament estesos en els joves de les nostres ciutats.

L’Organització de Consumidors, amb l’ajuda de Ouishare, va presentar fa poques setmanes el primer estudi internacional i extensiu que s’ha fet sobre aquestes plataformes P2P. I conclou que no tan sols el nombre d’usuaris és significatiu, sinó que tot aquest nou món comportarà un important conjunt de conseqüències que els poders públics hauran d’entomar (res estrany si observem el que està passant en el cas d’Uber arreu del món).

Però, ¿què està fent la política, en relació a l’economia col·laborativa? Crec que no trobaran un programa electoral que no porti la paraula canvi en el seu eslògan o en el seu redactat; des de la política, tothom aspira a apropiar-se aquesta paraula. Curiosament, però, l’apel·lació al canvi va darrerament molt deslligada dels canvis que ja s’estan produint i que poden ser significatius per al nostre futur. Potser és el moment de dedicar més energies col·lectives a entendre aquests canvis i a veure com els canalitzem perquè es tradueixin en prosperitat compartida.

En aquest sentit, i ara que en el debat polític s’ha posat tant de moda la transversalitat, em sembla una bona notícia que el govern de Catalunya estigui a punt d’aprovar un acord sobre el sector que el reguli i que eviti les situacions que molts titllen de “competència deslleial”. No és, de ben segur, un acord fàcil, perquè hi han de conviure diverses sensibilitats i resistències. Però el fet que es tiri endavant ja és bona mostra que es té l’ànim i l’esperit de tenir en compte de debò els nous fenòmens que estan configurant les nostres economies. És cert que l’economia col·laborativa no ho serà tot: ahir mateix vam saber que Mercadona, per parlar d’un exemple concret, representa l’1,8% del PIB de l’economia espanyola. Però cal entendre que la convivència econòmica haurà d’incloure també els sectors del co. Que els nostres governants ho sàpiguen no tan sols és una bona notícia, en la línia del que passa a les economies més avançades, sinó que ens permet tenir l’esperança que un dia, a més d’intentar apropiar-nos el concepte del canvi, arribem a entendre els canvis a fons i a canalitzar-los col·lectivament.