Si jo fos la negociadora d’Esquerra diria que sí al Quart Cinturó i signaria els pressupostos. Fins i tot diria que sí (com a torna) a sepultar tots els aneguets de la Ricarda amb l’ampliació de l’aeroport, que són uns aneguets autòctons de l’aiguamoll; els “ànecs collboeing”, perquè, per raons que només comprendria Darwin, han desenvolupat un aspecte similar al dels avions transoceànics. I si jo fos la negociadora del PSC diria que no, que no se signen els pressupostos si no és a canvi del Quart Cinturó, que hauria d’unir Terrassa amb Sabadell, amb els vorals plens de cartells que diguessin: “Amb el Quart Cinturó, Terrassa no és mala raça i Sabadell no és mala pell”. Com a torna, demanaria també l’ampliació de l’aeroport, amb la condició, irrenunciable, que tothom en digués el nom que li va posar Pedro Sánchez: Josep Tarradellas; i no el que tenia i que tothom s’entesta a dir: el Prat.
Faria això per una raó. El Quart Cinturó depèn del ministeri de Foment. L’ampliació de l’aeroport depèn d’Aena. Que no pateixi ningú! Les dues obres, com sempre passa, es pressupostaran, i alguns diaris, en portada, escriuran aquell cèlebre: “Lluvia de millones”. Però com sempre, també, no s’executaran. Passarà la legislatura, passarà un cometa, els polítics que ara tenim deixaran el càrrec o el revalidaran, i allà seguiran les carpetes del Quart Cinturó i de l’aeroport del Prat, criant aranyes. Nosaltres no ho veurem. Per tant, és igual cedir. Ja sabem que qualsevol acord a què arribin serà més fake que aquella bossa de l’empresa Pescanova que tinc al congelador, que s’anuncia, atenció, com a “chopirones rebozados al huevo” (amb o). Si mires a la bossa els ingredients del que seria, en català, el colomarsó, veus que és “potó del Pacífic”, un calamar gegant fet pasta i en forma d’anella. Compraria altres coses al súper que colomarsó, però és que a casa tenim els pressupostos prorrogats.
