Els ecologistes

Si jo fos la negociadora d’Esquerra diria que sí al Quart Cinturó i signaria els pressupostos. Fins i tot diria que sí (com a torna) a sepultar tots els aneguets de la Ricarda amb l’ampliació de l’aeroport, que són uns aneguets autòctons de l’aiguamoll; els “ànecs collboeing”, perquè, per raons que només comprendria Darwin, han desenvolupat un aspecte similar al dels avions transoceànics. I si jo fos la negociadora del PSC diria que no, que no se signen els pressupostos si no és a canvi del Quart Cinturó, que hauria d’unir Terrassa amb Sabadell, amb els vorals plens de cartells que diguessin: “Amb el Quart Cinturó, Terrassa no és mala raça i Sabadell no és mala pell”. Com a torna, demanaria també l’ampliació de l’aeroport, amb la condició, irrenunciable, que tothom en digués el nom que li va posar Pedro Sánchez: Josep Tarradellas; i no el que tenia i que tothom s’entesta a dir: el Prat.

Cargando
No hay anuncios

Faria això per una raó. El Quart Cinturó depèn del ministeri de Foment. L’ampliació de l’aeroport depèn d’Aena. Que no pateixi ningú! Les dues obres, com sempre passa, es pressupostaran, i alguns diaris, en portada, escriuran aquell cèlebre: “Lluvia de millones”. Però com sempre, també, no s’executaran. Passarà la legislatura, passarà un cometa, els polítics que ara tenim deixaran el càrrec o el revalidaran, i allà seguiran les carpetes del Quart Cinturó i de l’aeroport del Prat, criant aranyes. Nosaltres no ho veurem. Per tant, és igual cedir. Ja sabem que qualsevol acord a què arribin serà més fake que aquella bossa de l’empresa Pescanova que tinc al congelador, que s’anuncia, atenció, com a “chopirones rebozados al huevo” (amb o). Si mires a la bossa els ingredients del que seria, en català, el colomarsó, veus que és “potó del Pacífic”, un calamar gegant fet pasta i en forma d’anella. Compraria altres coses al súper que colomarsó, però és que a casa tenim els pressupostos prorrogats.