Reincidents: són d'aquí o de fora?
La dita Any nou, vida nova no sempre es fa realitat. I en política sovint les coses no venen de nou. Al desembre ja vèiem com diferents alcaldes de Junts del Maresme sol·licitaven l’expulsió de persones delinqüents reincidents estrangeres. Precisament, el mateix partit polític recordava l’episodi, fa uns dies, per parlar de les condicions que s’haurien de donar per poder expulsar aquestes persones, a partir de l’acord entre PSOE i Junts que suposaria la “delegació integral” de les competències d'immigració a la Generalitat.
Però les dades parlen. Des de fa anys, la taxa de persones estrangeres empresonades als centres penitenciaris de Catalunya i la de les persones que compleixen una mesura penal alternativa són aproximadament del 50% cada una, segons consta a les estadístiques del Departament de Justícia. Així doncs, el 50% de les persones que compleixen mesures penals són “autòctones”, per la qual cosa l’associació de persona estrangera amb delinqüència suposa un biaix estigmatitzant del perfil de les persones delinqüents.
Si ens fixem en les dades sobre reincidència, no s’aprecien diferències estadístiques significatives segons origen (22,2% de persones nascudes fora i 20,4% amb nacionalitat espanyola), tal com mostra la recerca Taxa de residència penitenciària 2020 del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE). És més, la taxa de reincidència dels interns nouvinguts ha baixat gairebé 11 punts des del 2014, quan era del 33%, el que demostra un descens de la reincidència penitenciària en aquest col·lectiu, gràcies, entre altres factors, a les polítiques d’acompanyament i de retorn a la comunitat.
L’ús d’estigmes i etiquetes vers la comunitat migrada i les persones que han comès delictes les perpetua en aquest rol. Això dificulta enormement el procés de reinserció, en el qual treballem les entitats socials de l’àmbit penitenciari i execució penal de la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS).
Moltes de les persones que entren a la roda del sistema penitenciari viuen en contextos de pobresa i exclusió social extrema, contextos en els quals l’ascensor social és completament inexistent i hi ha una falta absoluta d’oportunitats. No diem res nou: les persones riques són cada vegada més riques i les pobres, més pobres. I si ens fixem en l’eix migratori, les desigualtats empitjoren: el 52,7% de la població migrada pateix risc de pobresa o exclusió social a Catalunya, el triple que les persones amb nacionalitat espanyola.
Més enllà dels dubtes i incongruències que generen declaracions que vinculen immigració i delinqüència, cal recordar que la precarietat i l’exclusió de la població migrada se sustenten en una llei d'estrangeria discriminatòria, que agreuja els factors d’empobriment vinculats al procés migratori. A les persones condemnades a una situació administrativa irregular se les aboca també al treball submergit, a una explotació laboral més gran, a obstacles per accedir al sistema de protecció social o a l’exclusió residencial.
Per tant, una estratègia transformadora seria actuar des de la prevenció per reduir l’exclusió social. I per fer-ho calen més recursos dels que s’hi destinen en l’actualitat. Per a mostra un botó: l’estudi sobre l’acompanyament postpenitenciari professional com a eina de suport al retorn a la comunitat del CEJFE mostra com determinades polítiques socials basades en el bon tracte i l’acompanyament ajuden a reduir el risc de reincidència.
Cal, doncs, apostar per més polítiques socials que redueixin les desigualtats socials, que previnguin la delinqüència i la reincidència per a tota la població i fugir dels discursos estigmatitzadors. Només així podrem avançar cap a un model de ciutadania plenament integrada.