Els temps polítics s’han escurçat. La inestabilitat és la norma. No hi ha grans unanimitats, mana la fragmentació, la desorientació, el curtterminisme. Tot es crema de pressa. Salvador Illa és president amb una majoria pels pèls, governa en minoria. Quant durarà? Paradoxalment, l’ambient general de desafecció ciutadana li pot ser favorable. Ningú no espera gaire de la política. Té marge per demostrar que, sense grans il·lusions en l'horitzó, es poden trobar solucions. Ho va dir al debat de política general: ell no és de revolucions. Vol ser útil, vol ser un bon gestor.
Ara mateix, a més, no té cap lideratge que li faci ombra. S’ha vist aquesta setmana al Parlament. I es veurà encara més els pròxims mesos. L’anunciat oxímoron de renovació continuista dels lideratges a Junts i ERC, en què tot apunta que seran elegides les figures que simbolitzen el record d'una derrota heroica, Puigdemont i Junqueras, dona camp per córrer al president socialista. Ni l’un ni l’altre no sembla que, en el present prosaic, li puguin fer ombra electoralment. Puigdemont i Junqueras aglutinaran les seves minories fidels, però costa de pensar que puguin sumar nous adeptes. Illa podrà seguir aspirant a ampliar la seva base, la de la Catalunya que va de l’espanyolisme federalista al catalanisme d’ordre, aquell que fa frontera amb el sobiranisme pragmàtic.
El flanc intern el té controlat. El salt endavant en el finançament com a objectiu central, acompanyat de l’atenció prioritària a la crisi de l’habitatge i a treure el català del pou del declivi en l'ús social, conformen una tripleta difícil de rebatre. Amb PP-Vox-Aliança com a enemics perfectes, amb ERC-Comuns com a amics necessaris, i amb Junts com a oposició nacional però no ideològica, el joc no li és incòmode.
El flanc més imprevisible el té a Madrid, on compta amb la complicitat de Pedro Sánchez, sí, però d’un Sánchez que viu en una Espanya polaritzada per la dreta i la continuïtat del qual depèn de l’independentisme català. Com menys oposició pugui fer Junts al Parlament, més necessitat tindrà de fer-ne al Congrés. Quan Illa demana a Junts una "oposició responsable", en realitat ho fa més pensant en el rol dels de Puigdemont a Madrid que a Barcelona.
De totes maneres, Illa juga amb bones cartes: sap que si tot anés pel pedregar, és a dir, si Sánchez caigués i es desencadenés un doble avançament electoral, a ell no li aniria pas malament. Seria encara més l’opció segura tant d’estabilitat a Catalunya com de fre a la dreta espanyolista a Madrid. De manera que si la legislatura segueix i aconsegueix el finançament singular (el repte és tan fabulós com ple d’interrogants), el trumfo serà històric. Si, en canvi, la cosa peta abans, també estarà ben posicionat en el tauler. La conclusió és que tenim Illa per a molt de temps.
Naturalment, la gestió del dia a dia no la té gens fàcil. S’acumulen els problemes. Poden haver-hi accidents de recorregut. Si vol mantenir la marca de gestor fiable, si vol fer el salt cap a mandatari efectiu, no només li caldrà no cometre errors, sinó també ser valent en la cerca de solucions. De feina a fer n’hi ha a cabassos. A Rodalies s’incendien vagons i no arriben els traspassos, la treva a la sequera és un miratge, la sanitat segueix eternament tensionada, l’educació ha caigut en un pessimisme fatalista (¿no hi haurà sisena hora a la pública?), les entitats socials fa temps que viuen ofegades tapant forats en situacions límit (els indicadors parlen d’un 24% de pobresa, amb ajuts que no arriben als destinataris), el teixit productiu de petits i mitjans empresaris necessita agilitat administrativa i que algú vetlli pels seus interessos davant els ministeris (preu de l’energia, fons europeus, infraestructures, etc.), les renovables avancen amb exasperant lentitud, l’habitatge és el forat negre de la crisi social i el retrocés de la llengua demana recursos i convicció (¿realment hi és, la convicció, més enllà d’haver creat un departament propi amb un conseller solvent?).
En resum: Illa ho té bé per mantenir-se (al poder) i ho té difícil per sortir-se’n (amb les solucions).
