Els primers sis mesos de Salvador Illa com a president de la Generalitat han estat marcats per una estabilitat aparent malgrat la precarietat de la seva majoria parlamentària. Sense capacitat per aprovar els pressupostos del 2025 ni una agenda legislativa clara, el seu govern es troba en una situació aritmètica idèntica a la que tenia el govern republicà de Pere Aragonès, però Illa i el PSC han aconseguit fixar un relat de governabilitat que els permet avançar sense una oposició contundent ni una mobilització social destacada.
Un dels fets més sorprenents d'aquests primers mesos de mandat és la pacificació dels sectors que, fins fa poc, mostraven un malestar constant amb les polítiques del govern. Els sindicats d'educació, amb USTEC al capdavant, han deixat d'anunciar mobilitzacions; els col·lectius sanitaris han reduït el seu grau de protesta, i els pagesos, que en altres moments han protagonitzat mobilitzacions importants, donen un vot de confiança a les promeses governamentals. Aquesta calma sobtada converteix Catalunya en una mena d'oasi polític on ningú se sent especialment incòmode amb la gestió de l'executiu socialista.
Un dels elements que contribueixen a aquest escenari de tranquil·litat és la complicitat institucional de la qual gaudeix Salvador Illa. Governar amb el suport de la majoria d'ajuntaments, especialment a l'àrea metropolitana de Barcelona, li dona una força política notable. A més, la connexió directa amb el govern de Pedro Sánchez li permet tenir un accés directe a recursos i suports estatals, una situació més favorable que la que ha tingut qualsevol altre president de la Generalitat en les últimes dècades. Això li permet esquivar conflictes, apagar focs abans que esclatin i consolidar una imatge d’estabilitat que agrada a la majoria de ciutadans.
Malgrat això, Salvador Illa no és percebut com un dirigent que transmeti lideratge ni el Govern destaca per mesures d’impacte. La seva estratègia comunicativa es basa en una presència constant en el debat polític, amb intervencions freqüents i un discurs pragmàtic que connecta amb bona part de la societat, que acusa un profund esgotament de la política. Sense estridències ni grans gesticulacions, Illa ha aconseguit projectar una imatge de normalitat que, de moment, sembla jugar a favor seu.
Ara bé, aquest escenari quasi idíl·lic podria començar a trontollar si es produeix un canvi a la Moncloa. La dependència del PSC de la continuïtat de Pedro Sánchez sembla evident, i qualsevol alteració en aquest equilibri polític podria posar en qüestió l'estabilitat del govern català. Tot i així, el PSC no ha amagat mai la seva agenda, clarament enfocada a presentar Catalunya més com una comunitat autònoma que com una nació, un enfocament que compta amb el suport d'un sector important de l'electorat.
Actualment, a diferència del que ha passat durant anys, el focus de la política catalana ja no es troba a Barcelona, sinó a Madrid. L'eix central de la legislatura passa pel Congrés dels Diputats, on els partits independentistes tenen una posició determinant en la governabilitat espanyola, i això ha desviat l'atenció dels debats estrictament catalans i ha ajudat Illa a governar sense una oposició forta que li exigeixi gran cosa.
Aquesta absència de pressió explica que ningú retregui al govern socialista la manca d'uns pressupostos per al 2025 i que ningú s’hagi preguntat on i amb quins diners es faran els 20 pisos nous diaris, comptant dissabtes i diumenges, per arribar als 50.000 pisos promesos per a l’any 2030. La incompareixença de l'oposició i la passivitat dels sectors afectats, molt bel·ligerants en altres moments, permeten que el PSC pugui anar guanyant partits sense haver de baixar de l’autobús.
Mentre a Catalunya es governa sense soroll, a Madrid tot és pirotècnia, gesticulació i crispació. A ningú li interessa que el govern de Pedro Sánchez vagi pel pedregar perquè l’alternativa d’un govern de la dreta i l’extrema dreta no agrada a ningú. Cada votació es planteja com un caixa o faixa de la legislatura espanyola, però fa la impressió que a l’hora de la veritat ningú està interessat a trencar la vaixella. Ni els partits catalans i bascos, ni Sumar, que encara que no ho sembli és el soci de govern del PSOE, poden veure cap virtut en ferir de mort una legislatura on tot sembla instrumental i on es fan més càlculs que política.
