‘Vá e fique’

No saben el pes que m’he tret del damunt aquesta setmana passada! I tot gràcies a una petita notícia apareguda a les pàgines d’economia i empreses dels diaris. Però comencem pels antecedents del cas.

A mitjan 2013, quan tant Convergència i Unió com la Unió Democràtica de Catalunya que ell havia convertit en un sanejat negoci político-personal començaven a trontollar sota les primeres sacsejades del Procés, el senyor Josep Antoni Duran i Lleida va fer unes declaracions curioses i una mica extemporànies: “Si deixo la política –manifestà–, de què viuré i de què menjaré? Els pobres professors –afegí– ho passen molt malament; no guanyen prou. Per tant, no en tindria prou”.

Potser perquè soc membre del miseriós col·lectiu laboral dels docents, aquelles paraules, a banda de commoure’m, em van quedar gravades a la memòria. I quan, al llarg del bienni següent, es consumaren tant la ruptura de CiU com la implosió d’Unió Democràtica, el futur nutricional de Duran Lleida començà a preocupar-me seriosament. Més encara després que, el gener de 2016, el del Campell abandonés la política o, per ser més exactes, la política –entesa com a poder institucional i suite al Palace– l’abandonés a ell.

Per descomptat que, com tothom, vaig saber que a l’inici del curs 2021-2022, l’antic número u democristià posava en marxa una escola de lideratge, l’Acadèmia Europea Leadership, amb l’objectiu de “formar joves en lideratge polític, econòmic i social del segle XXI”. Deixarem de banda si el líder de l’1,74% (el percentatge de vots que obtingué com a cap de llista d’Unió a les generals del setembre de 2015), l’enterrador d’un partit amb 85 anys d’història, era el reclam més qualificat per a una tal operació acadèmica. En tot cas, Duran va recórrer als amics (l’AEL funciona en locals del Foment del Treball que presideix el seu antic escuder Sánchez Llibre) i a la seva gruixuda agenda de contactes per oferir un quadre de professors, o conferenciants, farcit de ministres, exministres i alts càrrecs passats o presents dels mons de l’empresa, la comunicació i les administracions.

Tanmateix, un cop aclarit que el nombre d’alumnes voltava la quarantena i que la matrícula era de 250 € vaig entendre que això no responia a la dramàtica pregunta duraniana: "De què viuré?"

El meu neguit havia tingut un petit alleujament el gener de 2019, en llegir que el nou president d’Aena, Maurici Lucena, nomenava Duran i Lleida conseller independent de la companyia de gestió aeroportuària. Llàstima que, al final de la notícia, s’informés de la remuneració màxima que (via dietes) podien percebre els consellers en qüestió: 12.000 € anuals. Duran mileurista? Costava de creure.

Però per fi s’ha fet la llum. Dijous passat saltà la bona nova que m’ha tranquil·litzat d’una vegada i que –esperem-ho– encarrila definitivament el futur de Josep Antoni Duran sense que li calgui rebaixar-se a la humil funció de professor: el nostre home marxa al Brasil, on serà conseller de la societat Bloco de Onze Aeroportos do Brasil, a través de la qual Aena gestiona les importants instal·lacions d’aquesta mena que té concedides en el gran país llatinoamericà.

Tot i que, desgraciadament, desconeixem les condicions econòmiques de la feina, resulta evident que això ja és una altra cosa, i que Duran i Lleida esdevé un emigrant professional de luxe sense preocupacions salarials ni de manutenció. Potser –si recordem les seves diatribes contra la família no tradicional, contra el col·lectiu LGTBI, contra l’avortament, etcètera– s’hauria sentit més còmode en un Brasil governat per Bolsonaro que no pas en el país que es trobarà, presidit altra vegada per Lula. Però Duran és un home adaptable, un professional pragmàtic i versàtil. ¿Per ventura no defensava, encara al capdavant d’Unió, l’aplicació a Espanya del confederalisme, i ara treballa per a Aena, que és una estructura rigorosament jacobina, refractària a admetre l’autonomia de gestió d’aeroports com el de Barcelona? ¿Per ventura, en els primers anys del Procés, la seva expertesa no semblava més aviat ferroviària (ho dic per allò de la “tercera via”), i ara es dedicarà a gestionar aeroports, espais que només coneixia com a usuari?

Personalment, i ara que ja no he de patir pel seu avenir, li desitjo moltíssims èxits i una ràpida aclimatació al fascinant país que és el Brasil. I si, enlluernat per aquella naturalesa exuberant i absorbit pel negoci aeroportuari, deixa de sermonejar-nos amb els seus articles a La Vanguardia, millor que millor. No, no és que Duran i Lleida no tingui tot el dret d’opinar el que li sembli. Però, ¿com es pot haver estat coprotagonista de la política catalano-espanyola al llarg d’una trentena d’anys i no tenir cap responsabilitat, cap ni una, en la crisi que s’inicià al voltant del nou Estatut i culminà l’1 d’Octubre? Consejos vendo, que para mí no tengo.

[Nota: en la bonica llengua de Camoes, l’expressió que serveix de títol a aquest article ve a significar vés-te’n i queda-t'hi; quelcom semblant al català bon vent.]