Duralex

El president del tribunal del Procés, el magistrat Manuel Marchena.
5 min

Exordi previ. El grau de consolidació democràtica d’un estat és inversament proporcional a les vegades que l’estat mateix insisteix oficialment i fins a l’encaparrament que és una democràcia plena. Si no, dime de qué presumes, no els caldria recordar-nos-ho cada dia.

De la darrera interlocutòria del jutge Manuel Marchena, la frase més impactant, i alhora simptomàtica i esclaridora, és la que expressa una innegable preocupació per la impunitat en què quedaria un hipotètic intent de secessió pacífica. Ho rebla en només sis paraules: "impunes els processos secessionistes sense violència". Com si el jutge, davant la història, es demanés: i si no hi ha violència què farem? D’aquest soliloqui togat sorgeixen molts dilemes, un munt de contradiccions i un niu d’ensurts. La primera qüestió central és que allà on ell veu un problema, molts no en veiem cap. Cap ni un. Enlloc. Més aviat tot el contrari. ¿Algun problema amb els procediments pacífics i democràtics? Es veu que sí. La segona qüestió, per exigible precisió deontològica davant de derives metafísiques, és que ell ja ha vist violència on no n’hi havia ni un gram. La qual cosa permet afirmar, a la llum de les tenebres del subsol judicial, que si no n’hi ha, ja se la trauran del barret de defensa tancada de la unitat d’Espanya. Malauradament, això no és un hipotètic futurible. Marchena acaba de requalificar com a desordres públics agreujats el pacifisme de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. I hi havia vist sedició abans de la reforma fallida del Codi Penal.

Però caldria dir més per poder dir-ho tot. És prou sabut que no és cert que no hi hagués cap violència l’octubre del 2017. N’hi va haver molta, completament impune, i que va quedar palesa en la força bruta policial com a expressió de violència institucional. La qual cosa duu inescrutablement a una altra pregunteta dialèctica i peremptòria que el magistrat suprem resulta que mai no es fa: quin càstig penal mereixeria un Estat que reprimeix votar pacíficament en una urna? I quin càstig, Maquiavel desvetllat, s’hauria d’autoatribuir l’Estat que s’ha de castigar a si mateix? De nou, la resposta ja està escrita abans de respondre-la. Els màxims comandaments d’aquella repressió policial –Trapote, De los Cobos, Gozalo– han estat ser guardonats i ascendits, reconeguts i condecorats, i encara és l’hora que, cinc anys després, hi hagi un sol agent condemnat pel miler llarg de ferits. De fet, l'única disculpa disponible es va produir des d’un marge estrany la mateixa tarda de l’U d’Octubre. Deu comandaments policials intermedis van escriure: "Demanem disculpes. No per fer el nostre treball, sinó pel dany que una intervenció mal dirigida políticament ha causat en el teixit social al qual pertanyem". I hi afegien: "Presentem les nostres més sentides disculpes pels excessos que s’hagin pogut produir, reiterant que l'essència mateixa del servei catastròficament plantejat que se’ns va encomanar comporta inevitablement escenes com aquestes".

Des d’aquesta perspectiva, l’escissió entre la majoria social catalana i el búnquer de l’Estat és ontològicament irresoluble. Pèssima peça al teler. Perquè mentre uns pensen com refer un procés democràtic, civil i pacífic cap a la plena sobirania, els altres obren el debat de com reprimir la civilitat, el pacifisme i la democràcia. I tampoc seria ben bé això, perquè tant de bo el debat fos purament teòric. Les respostes, i les greus conseqüències que ja coneixem, són cruament pràctiques. Les preteses inquietuds de Marchena les responia ell mateix (malversació agreujada i inhabilitació mantinguda) aquest dilluns. I també les ha respost, aquest divendres mateix, el ministeri fiscal davant el TSJC. Demana per a l’estimat Josep Maria Jové 7 anys de presó i 32 anys d’inhabilitació. És a dir, ius ponendi, garjola fins al 2030 i mort civil fins al 2055. Des de l’obvietat que a Jové no se li imputa enlloc ni un sol delicte associat a cap mena de violència. Marchena anuncia hipòtesis que no existeixen i es fa preguntes que ja han estat respostes, en la malaltissa obsessió d’estat de vincular independentisme i violència. Des de 2017 ja reprimeixen processos polítics exempts de violència. Menos lobos, Caperucita. Per això cada resolució de Llarena i Marchena, tanto monta monta tanto Don Manuel como Don Pablo, és un posicionament polític explícit que configura un tractat de xarop de canya que es podria titular A pals, fins i tot amb la pastanaga.

Però, tot i així, hi ha una contradictio in terminis del jutge Marchena. Es contradiu. Amb ell mateix. Si mirem la seva pragmàtica sanció, redactada l’infaust octubre de 2019, deia una cosa i la contrària alhora. En aquella sentència, de pròpia mà, sostenia per a la posteritat: "No nos incumbe ofrecer –ni siquiera sugerir o insinuar– soluciones políticas a un problema de raíces históricas". Pero resulta que 100 anys de presó per posar urnes és una sentència judicial que emet ja una solució política –pèssima, repressiva i cruel–. Sort que no volien ni tan sols insinuar. Hi ha coses, Nova Planta XXI, que sí que canvien: que se consiga el efecto y que se note el cuidado. Mentrestant, un llegeix que Marchena acaba de publicar amb el seu fill, que n’és l’editor, el llibre Claves prácticas para la defensa penal. Té 770 pàgines, pesa un quilo i mig i només es pot comprar per Amazon per 39,95 euros. La democràcia, en canvi, no s'adquireix amb un clic al negoci global de Jeff Bezos.

En tot cas, la requisitòria de Marchena fa feredat. Perquè en el tauler de Calaf de les resolucions polítiques de conflictes enquistats, la més desitjable sempre serà la dialogada, acordada o negociada d'acord amb procediments democràtics. Però es veu que no: en la tecnoestructura d’estat aquesta sola idea és tan sediciosa com una sedició de debò. Als anys 80 el general benemèrit Andrés Cassinello ja es va despenjar amb unes paraules per a l’antologia de l’hemeroteca: "Prefiero la guerra a la alternativa KAS y la guerra a la independència de Euskadi". I ja tornem a estar al cap del carrer. Perquè esclar, la qüestió és que l'única decisió política sistèmica davant la qüestió catalana és enviar sempre un conflicte polític al pou sense fons de la judicatura i els fons reservats. Variació poc original d’aconseguir per vies repressives judicials –i extrajudicials: Pegasus, infiltrats i villarejos– el que saben que són incapaços d’assolir per vies pacífiques i democràtiques.

En perspectiva, la brutal paradoxa hispànica, así en Vascongadas como en el tercio noreste peninsular, és que al País Basc han dit durant dècades que en absència de violència es podria parlar de tot i, a Catalunya, ja han conclòs que en presència de pacifisme no es pot parlar de res. La qüestió és gairebé de divan freudià. Però el vèrtex que uneix les dues és que quan hi ha hagut intents resolutius –en un cas, l’obertura d’un procés de pau; en l’altre, de resolució democràtica– l’Estat hi ha repost d’igual manera via sabotatge. Al enemigo ni agua. Pinxos d’estat: perquè hem de debatre si ho podem resoldre a hòsties i les hòsties les donem nosaltres. Cirereta al desori, un s’assabenta ara que la nadala de WhatsApp que va enviar Don Manuel el desembre del 2018, després del judici, anava acompanyada d’una cançó de Lluís Llach.

Corol·lari. Sento sovint que el Tribunal Suprem s’està autoatribuint, en frau de llei i per la porta del davant, la condició material d’una tercera cambra legislativa –una cambra fosca que ningú vota ni escull–. D’una manera o altra, en els darrers vint anys, i inasequibles al desaliento, el sistema tricameral espanyol s'ha ventilat el pla Ibarretxe de 2005, l’Estatut de Catalunya de 2006, el 9-N i l’1-O. La gota, deia Ovidi fa dos mil anys, forada la roca, no per la seva fortalesa sinó per la seva persistència. Però com que tota cita és de doble ús, caldrà pensar que ells també l’empren i la reciten tant com nosaltres. S’apaga la llum. Queda un fanalet encès –Oh, Europa–. Es fa el silenci a la sala. I la veu de sempre que ordena: "Procedan".

David Fernàndez és periodista i activista social
stats