'Dum Romae consulitur'

L' historiador Titus Livi recull una sentència certament lapidària que s'inicia amb la frase del títol i acaba Saguntum expugnatur . Això passava en el marc de l'inici de la Segona Guerra Púnica, que va encetar el cartaginès Anníbal en assetjar Sagunt durant uns vuit mesos de l'any 219 aC. La presa i destrucció de Sagunt és un dels fets més coneguts de la història antiga dels Països Catalans i comportà el desembarcament dels Escipions a Empúries l'any 218 aC per tallar la rereguarda al general enemic, que avançava vers Itàlia. Però fixem-nos-hi, un any de compàs d'espera, un període certament llarg en un moment de crisi i que queda ben palès en la ben trobada expressió: "Mentre a Roma deliberen, Sagunt és pres". És a dir, el Senat va embolicar-se en dissensions internes i no va ser capaç d'arribar a un acord que permetés actuar a temps.

És una imatge de la política que malauradament hem seguit percebent en força ocasions. Les diverses faccions polítiques s'han dedicat a embrancar-se en estèrils enfrontaments sense adonar-se que, mentrestant, perdien la batalla que es lliurava fora de casa.

Per sortir-se amb la seva, Anníbal va aprofitar les lluites tribals dels ibers de la zona, que amb les seves disputes internes li van facilitar l'objectiu de plantar cara a Roma. ¿No tenim la sensació que aquesta situació es repeteix? ¿No tenim la sensació que continuem encara massa barallats?

Som en temps de crisi i ho sabem prou bé, però els catalans anem deixant que cada dia se'ns colli una mica més. S'està fent un mal al país que costarà molts anys de redreçar. Potser ha arribat l'hora de superar les discussions internes i les deliberacions i de passar a l'acció.

Escoltem com primer se'ns diu que l'Estat deu a Catalunya més de 1.400 milions d'euros, després en surten uns altres 700 i escaig i per acabar-ho d'adobar, davant la fallida reiterada i alarmant de la xarxa ferroviària, la ministra Pastor ve i ens reconeix a la cara que s'han quedat pel camí més de 5.000 milions d'euros que havien d'arribar a Catalunya per a grans infraestructures, i nosaltres hem d'estar prou contents perquè és la primera vegada que es reconeix en públic aquest deute immens. I després va arribar allò del corredor central...

¿És que no recordem que en temps del tripartit, quan la crisi encara no s'ensumava i tot era de color socialista, ja ens fallaven -i de quina manera- les infraestructures? Els episodis inclouen els trens de Renfe, les elèctriques, un abastiment que per poc deixa Barcelona sense aigua, etc. En poc temps havíem passat de 6 milions d'habitants a 7,5 sobretot per efecte de la immigració, i els recursos van seguir sent els mateixos. Fins que la crisi ens ha trobat -per expressar-ho amb una dita popular- amb els pixats al ventre.

¿No ha arribat encara l'hora d'actuar? ¿Continuarem deixant que ens facin servir de pernil i que vagin tallant fins a tocar l'os?

Em pregunto si la iniciativa generada per alguns membres de la societat civil de pagar els impostos directament a la Generalitat i no pas a Madrid no seria una bona arma per al govern català. Què passaria si s'estengués la insubmissió fiscal? Crec que som molts els ciutadans que comencem a demanar una actitud enèrgica capaç de generar un fort impacte a l'estat espanyol. Sabem que el balneari on vivíem no tornarà, i hem de redreçar la situació, però no ens en sortirem només amb la crossa de les tisores. Potser cal, recordant Raimon, cridar "Prou, jo dic prou, diem prou!"

Si no prenem una determinació ens passarà com a Roma, que mentre el govern de l'Estat delibera, Catalunya va sent destruïda i mutilada de cara a un futur incert.