Dulceida: egocentrisme i superficialitat

Amazon Prime ha estrenat Dulceida al desnudo, una sèrie documental sobre la vida quotidiana de la famosa influencer. Quatre capítols de mitja hora en què la protagonista ens va explicant la seva manera de veure el món i la feina: viatges, promocions, sessions fotogràfiques, desfilades, lliuraments de premis i trobades amb la família o els amics. Però no es pot dir que sigui una manera d’ensenyar com és la seva existència fora de pantalla. El mateix documental el que fa és tornar a posar una càmera i exposar una realitat que no deixa de ser prefabricada i adulterada.

Aida Domènech, coneguda a les xarxes socials amb el sobrenom de Dulceida, és una de les pioneres de més èxit en la creació d’aquesta vida virtual que construeix una aura d’influència sobre els espectadors. 

El títol Dulceida al desnudo és un epítet. En el nom de la influencer hi ha inherent aquesta necessitat de despullar-se metafòricament sempre davant de la càmera, explicant drames i vicissituds. La sèrie documental confirma el llenguatge que ha creat a les xarxes.

1. Egocentrisme. Tot el relat es construeix a partir del jo. Dulceida no sap parlar d’altra cosa que no sigui ella mateixa: el que pensa, el que li agrada, el que sent. La persona, igual que li passa a Sergio Ramos en les seves docusèries, acaba devorada pel personatge que només es mira al melic. No existeix un discurs que vagi més enllà del propi ego. L’entorn també queda al seu servei. Família, amics, col·laboradors ballen al seu voltant, com vèiem amb Soy Georgina de Netflix, la docusèrie de la parella de Cristiano Ronaldo. Demanden una atenció permanent que els altres els dispensen. 2. Victimisme. El drama arriba molt vinculat a aquest ego. Problematitza la realitat per donar un sentit al discurs. Que si li encanten els nens però ara no és moment de tenir fills, que si és hipocondríaca, que si se li ha inflamat el clítoris, que si troba a faltar l’àvia, que si em fa por dormir sola, que si soc incapaç d’anar sola al metge... Penúries sempre vinculades a la necessitat de fabricar una tragèdia al seu voltant. 3. Emocionalitat infantil. Es desprèn justament de la barreja dels dos aspectes anteriors. Aquesta immaduresa és la que construeix el vincle, especialment amb espectadors que senten la necessitat d’alimentar l’ego i el victimisme per donar sentit a la seva vida. 4. Superficialitat i vacuïtat. La moda, l’aparença i la necessitat constant d’interactuar a partir de comentar el físic entre els protagonistes impregna tota la història. Hi ha una reiteració de la filosofia de vida basada en mantres buits: “Soy de volar, de aprender, de crear”, “Siempre he sido libre, fiel a mi misma y a mis sentimientos”. 

De la sèrie documental ni tan sols sorprèn el lleu contrast entre allò que és la pantalla artificial a les xarxes de Dulceida i la realitat de l’Aida Domènech que se’ns mostra. Veient Dulceida al desnudo tens la sensació que falta una altra capa de realitat, més tronada i penosa, que no t’ensenyen.