Dues virtuts ben escasses
PeriodistaDimarts al 'Sense ficció' van oferir un reportatge sobre com es van gestar les negociacions perquè Josep Tarradellas, president a l’exili, pogués tornar a Catalunya, amb un acord fins i tot fora de la legalitat vigent en aquell moment, i restablir la Generalitat. Al principi del documental era inevitable que s’establís una doble lectura i que s’interpretessin en clau d’actualitat els fets del passat. La veu en off deia: “Aquesta és la història d’un grup de persones que van ser capaces, en un moment històric complex, quan no hi havia legalitat, de trobar solucions polítiques. Amb una combinació de gosadia, pragmatisme i gran visió política van fer possible el que semblava impossible: el restabliment de la Generalitat que venia d’una altra legalitat i amb un republicà al capdavant”. Més clar no es pot ser. A més, en aquest inici –il·lustrat amb unes imatges bucòliques de la suau brisa en els paisatges campestres de Clos de Mosny, al cor de França– sonava una música de faula idíl·lica, feliç, gairebé com de pel·lícula de Tim Burton, amb piano i violins alegres que evocaven el començament d’una bonica història. El que suggeria l’arrencada era, simbòlicament, una invitació a reviure un fet insòlit, a fer-lo creïble. A partir d’aquí s'iniciava el que pròpiament era l’explicació dels fets, a través dels homes protagonistes que van participar en aquest complicat engranatge de reunions, converses, gestions, viatges i negociacions. El documental també utilitzava l’al·legoria de les cadires com a missatge per destacar la importància del diàleg, d’asseure’s a parlar. Més enllà d’això, l’explicació dels fets a través dels seus protagonistes era impecable, amb una construcció del guió molt sòlida i on tenia un pes fonamental la feina d’Albert Arbós. El periodista és ara un més dels testimonis del reportatge perquè en aquella època, tot i tenir només vint-i-un anys, va tenir l’encert d’anar al lloc dels fets i guanyar-se la confiança de Tarradellas. Arbós va enregistrar un seguit d’entrevistes amb els protagonistes (al mateix president a l’exili i a l’aspirant Jordi Pujol) que ara, a 'Els homes del silenci', són fonamentals per explicar els fets.
Una altra situació curiosa a nivell televisiu és la constatació que molts dels implicats en aquest esdeveniment, molts d’aquests homes del silenci, són ara veterans tertulians en diferents programes d’actualitat i, en molts casos, el reportatge serveix per fer-se una mica la idea, sobretot la gent més jove, de la trajectòria d’aquests professionals, quin era el seu entorn i (tot sigui dit) com han evolucionat.
'Els homes del silenci' és un bon documental, amb una bona factura televisiva i amb cura per construir un relat atractiu més enllà dels fets, que manté l’interès fins al final, rigorós a nivell periodístic i revelador pel que fa al missatge indiscutible que pretén donar: la fèrria discreció i l’habilitat en el diàleg com a elements clau per al progrés polític. Dues virtuts, avui dia, ben escasses.
