Dues manifestacions

Aquest any vaig poder ser a Catalunya a la Diada. Hi vaig ser com a observador, sense participar-hi. És imprescindible que em mantingui en una posició neutra per seguir informant del que està passant a Catalunya als mitjans de comunicació del Japó. Per això, quan em demanen si estic a favor o en contra de la independència de Catalunya, em limito a respondre que comprenc molt bé el desig dels catalans d’independitzar-se.

Era la segona manifestació de la Diada que vaig presenciar. La primera havia sigut la del 2012. En aquella Diada em va sorprendre molt que la manifestació no s’assemblés gens a la imatge que tenia de les manifestacions. Per a mi eren una cosa molt més violenta. Però aquella era increïblement pacífica i cívica. La majoria dels participants no eren activistes sinó gent normal. Hi havia mares amb nadons, ancians que anaven amb cadira de rodes i joves que tocaven, cantaven i ballaven. Hi havia castellers, fins i tot. Era com una festa. Sí, era una festa popular, però amb l’objectiu de demanar la independència. Aquella manifestació va impressionar tot el món. Els meus reportatges al Japó van tenir un ressò considerable, també.

Tots sabem com és de trista la plaça major d’un poble l’endemà de la festa major. L’ambient festiu no dura gaire. En aquest sentit, em preocupava una mica com seria la manifestació d’enguany. La veritat és que l’interès per la independència de Catalunya s’havia refredat bastant al Japó. Els japonesos estaven pendents del que passaria després d’aquella manifestació impressionant del 2012. Però l’afer no es va desenvolupar tal com s’esperava.

No havia de preocupar-me’n, però. L’ambient festiu i l’espontaneïtat de la gent eren ben vius. Únicament la manifestació era més organitzada i més sofisticada. El més impressionant era que haguessin mantingut la passió durant tant de temps malgrat l’estancament -a mi m’ho semblava- del moviment independentista. Finalment, tot va culminar ahir en unes eleccions cabdals per al futur del país.

El dia 30 d’agost hi va haver una manifestació massiva a Tòquio, també sobre una qüestió important per al futur del Japó. Unes 100.000 persones es van manifestar davant del Parlament per protestar contra una nova llei de seguretat nacional que autoritza l’exèrcit autodefensiu del Japó a lluitar a l’estranger. ¿Es pot qualificar de “massiva” una manifestació d’unes 100.000 persones a Tòquio, que té uns 12 milions d’habitants? Doncs sí, perquè feia temps que no n’hi havia hagut d’aquesta magnitud, des dels anys 70. Al Japó rarament la gent surt al carrer per manifestar-se. Les manifestacions dels 60 i dels 70 eren les manifestacions excepcionals organitzades pels estudiants radicals de l’esquerra. La gent normal no hi participava.

Després dels accidents terribles de les centrals nuclears de Fukushima no va haver-hi manifestacions massives contra la companyia elèctrica. Quan el govern va tornar a posar en funcionament una de les centrals nuclears aturades, tampoc. Les manifestacions per donar suport al setmanari Charlie Hebdo o a favor de l’acollida dels refugiats de Síria no serien possibles al Japó.

Potser és un cercle viciós. Quan hi ha manifestacions al Japó són manifestacions violentes organitzades pels radicals. La gent normal hi té por. Com que la gent no es manifesta, els radicals en monopolitzen l’organització... Hi ha qui diu que la manifestació d’enguany va ser organitzada pels estudiants normals preocupats pel futur del país, però no acabem d’estar-ne convençuts del tot.

També es podria dir que és una qüestió cultural. Hi ha una dita japonesa antiga: “Deixa’t enrotllar per una cosa més llarga que tu”. És a dir, els japonesos pensen que no serveix de res anar en contra d’una entitat més poderosa que tu. La cultura de la resignació. A més a més, en la cultura japonesa la modèstia és una de les virtuts més importants. No està ben vist expressar clarament les teves opinions en públic, i encara menys quan es tracta de queixes. Cal no alterar l’harmonia de la comunitat. És totalment oposada a la cultura del “qui no plora no mama”.

Els catalans surten al carrer amb tota naturalitat quan cal. Els japonesos no sabem fer ús d’una de les eines democràtiques més eficaces, que és la manifestació. El Japó i Catalunya són dos països democràtics, però cadascú a la seva manera, en realitat. Jo preferiria la manera de Catalunya. Si la diferència prové de la tradició cultural, però, la cosa no canviarà d’un dia a l’altre.