Dues Espanyes, tres Catalunyes
¿Pensàvem que havíem superat les famoses dues Espanyes? Doncs aquí les tenim, potser més vives que mai. L’únic progrés és que ara les podem mesurar amb prou exactitud, però justament per comprovar que estan molt igualades. L’Espanya progressista (PSOE, Sumar, ERC, Bildu) ha arribat al 47,26% dels vots; l’Espanya que torna a ser negra –o que potser no ha deixat de ser-ho mai–, al 45,44% (PP, Vox). Els vots restants (7,3%) fan de mal situar en aquests blocs. I un 30% aproximadament de persones no s’han pronunciat, potser estan enfadades, potser tant se’ls en dona.
Les dues Espanyes de sempre, un segle més tard, que terrible... Una de les dues et gelarà el cor, ens va dir Machado. A ell el va matar de fatiga, de pena, d’exili. Aquesta Espanya que va matar la seva millor gent, treballadors, científics, els tres millors poetes d’un temps, i en va foragitar tants altres... L’Espanya que ara ha estat a punt de gelar-nos el cor a tants i tantes de nosaltres. No és majoritària, com hem vist, malgrat les fatxenderies i les mentides, però ambdues Espanyes estan frec a frec. ¿Podrem, alguna vegada, enterrar-la al mar, com demanava encara un altre poeta? I no em refereixo a les persones, esclar, sinó a una tendència intransigent i autoritària que és la que glaça periòdicament el progrés i l’esperança d’aquest tros de món que ens ha tocat habitar.
Menys eternes, per sort, i menys irreconciliables, però no menys reals, les darreres eleccions ens dibuixen l’existència de tres Catalunyes políticament diferenciades. Hi ha un primer grup majoritari, amb el 48,52% dels vots (PSC, Sumar), que podem qualificar de progressista. En aquestes eleccions, el tercer grup, molt menor, però que ha crescut i s’ha concentrat, en comparació amb l’any 2019: PP i Vox recullen el 21,10%, dels vots, sumant als seus probablement tots els que anteriorment van anar a Ciutadans, però afegint-hi gairebé un 2%; l’Espanya reaccionària no ens és tan aliena, i, a poc a poc, es va fent un lloc entre nosaltres.
I el segon grup en percentatge, sense paral·lel a Espanya: el 27,12% dels vots (ERC, Junts, CUP) que es defineix per la voluntat d’independència de Catalunya com a objectiu principal de la seva acció; numèricament infrarepresentat en aquestes eleccions, pel que sembla; la participació catalana ha estat 5 punts per sota de la del conjunt d’Espanya i ha baixat també uns 4 punts en comparació amb fa 4 anys. Una part de l’independentisme va optar per no anar a votar, com a protesta per no haver avançat cap a la independència; o potser ja convençuda que no s’hi podrà arribar a curt termini, i pensant que no li interessa cap altre tipus de projecte polític.
Què ens diu aquesta divisió política catalana? Coses diverses: sobretot, que a diferència d’una divisió clàssica a Espanya que es manté amb petits canvis des de fa segles, Catalunya es troba, en aquest moment, sense un projecte hegemònic que assenyali un camí precís. Ens diu també que la dreta catalana s’ha desfet, ha pagat molt cars els vint anys de pujolisme, que, com tot règim personalista, sol deixar erm el terreny quan desapareix; i les restes del que anomenàvem burgesia catalana estan políticament tan desorientades que arriben fins i tot a decantar-se parcialment pel PP o per Vox, o per un Junts que tampoc els representa realment. Prou que ho vam veure amb la fugida de tantes empreses l’any 2017.
Un panorama ara mateix incert, perquè, almenys aparentment, hi ha poques possibilitats d’aglutinar aquests grups tan diferents per confegir un disseny de futur propi per a Catalunya. Només ERC sembla capaç de fer de pont entre les diverses opcions, però encara d’una manera ambigua, amb la por de no mullar-se massa amb el bloc progressista, perquè això, com s'ha vist, li arrabassa molts dels seus votants. Junts i la CUP, antagònics en l’eix dreta/esquerra, comparteixen la malenconia d’uns projectes ara com ara utòpics, sense una ruta clara, perquè no hi pot ser. Queden doncs aïllats, cadascun amb la seva quimera, que va perdent votants perquè no pot avançar. I pel que fa a la dreta reaccionària, mai no ha tingut cap més projecte per a Catalunya que el de fer desaparèixer la nostra singularitat. De moment també està aïllada, no pot fer gran cosa, però en el buit de projecte propi, la crossa de l’espanyolisme fa que vagi guanyant terreny.
La complicada conjuntura actual potser ens aclarirà alguna cosa, si ERC i Junts juguen bé les seves cartes, avui decisives. I si, per tant, més enllà de desigs i diferències, sumen en una de les dues Espanyes, que, ara per ara, són el tauler real on ens movem.