Una negociació, dues derrotes
És tan evident que Junts ha canviat d’estratègia com que ERC ha variat el to. Les debilitats mútues obliguen. Encara resulta més obvi el gir del PSOE, que ha passat de demonitzar Puigdemont a explorar-hi un pacte, i de negar durant dècades –i només fa quatre dies– l’ús del català al Congrés a promoure’l i defensar-lo com si fos la cosa més normal del món.
En política, com ironitzava dijous Salvador Cardús, no hi ha miracles. El que hi ha és una permanent recerca del punt mitjà entre ideals i resultats, entre èpica i pragmatisme, entre ideologia i govern del dia a dia. Junts s’havia encallat en els ideals i ERC s’havia concentrat en la recerca de resultats via negociació i via Govern. Els primers acusaven els segons de vendre’s per quatre molles, els segons acusaven els primers de no tocar de peus a terra. Ara les acusacions, més tèbies, són que els puigdemontistes estan dialogant i negociant com sempre havien defensat els junqueristes i, a la inversa, que els d’ERC, després de la patacada electoral, demanen condicions al PSOE que havien oblidat. Podem gesticular i escandalitzar-nos tant com vulguem, però tots aquests girs formen part de la normalitat política, aquí i arreu.
Seria del gènere estúpid tenir una clau –la de la formació del govern a Espanya– i no intentar fer-la servir. Puigdemont ha tornat al tauler de joc. La debilitat de l’independentisme i el cul-de-sac de l’exili l’han empès a aprofitar l’oportunitat. D’aquests regalets n’hi ha pocs a la vida. En plena davallada i desconcert, tothom ha entès que no s’hi val a badar. Ja es veu, però, que no hi haurà unitat independentista negociadora, però potser no està tan malament. En realitat, al PSOE li seria més fàcil negociar amb una sola veu. El cas és que tindrà quatre interlocutors: dos de catalans i dos de bascos.
Pedro Sánchez necessita retenir la Moncloa sigui com sigui: anar a unes noves eleccions és un risc massa alt (també per a l’independentisme). Espanya està girant cap a la dreta més dura (l’onada és mundial), un esperit contrareformista que el 23-J ha conjurat pels pèls. PP-Vox ja manen en la majoria d’autonomies, diputacions i ajuntaments. Tenen molt poder. Tenen un eco mediàtic fabulós. I a la justícia, l’alt funcionariat i l’exèrcit tenen una claca que els fa molta feina gratis: als inicis de la Transició se'n deia franquisme sociològic i encara existeix. Al PSOE li cal com el pa que menja la palanca del govern de l’Estat per evitar la involució total. Per això negociarà de debò, fent les giragonses discursives que calgui. Els pròxims mesos veurem fins on està disposat a cedir.
Si, efectivament, al Congrés ja es pot parlar català durant l’intent d’investidura de Núñez Feijóo, s’haurà aconseguit una fita que es perseguia des del retorn a la democràcia i que ni tan sols havia estat possible durant la Segona República. Hauran passat 90 anys. No és cap anècdota ni res merament simbòlic. És un aval polític i institucional a la llengua molt rellevant. Si, a més, s’aconsegueix l’oficialitat a Europa, el salt resultarà fabulós. Però no diguem blat fins que sigui al sac i ben lligat.
Les febleses mútues (de l'independentisme i del PSOE) fan pensar que tots faran de la necessitat virtut. No serà fàcil, esclar. Estem parlant d’un plet històric que fa segles que dura. Després de molta èpica i massa guerres, la gràcia d’aquest cop és que no parlem d’una batalla, sinó d’una negociació entre derrotats: Sánchez va perdre les eleccions a Espanya i l’independentisme les va perdre a Catalunya. A banda i banda tots estan prou dèbils per no pretendre anorrear el rival. La victòria serà compartida o no serà. Tothom haurà de guanyar, però no del tot. Ningú quedarà satisfet. Si hi ha acord, serà tan important el seu contingut en si com explicar-lo bé a les pròpies parròquies: explicar bé el punt mitjà entre ideals i resultats.