Les dues cares de Vicent Sanchis

Dimecres al vespre Vicent Sanchis entrevistava el nou president, Pere Aragonès, des del Palau de la Generalitat, que sempre és un plató magnífic. L’arrencada innovadora cridava l’atenció. Potser per aprofitar les eternes introduccions de Vicent Sanchis, mentre el director de TV3 anava recitant el guió de presentació es va mostrar una llarga caminada d’Aragonès fins arribar al punt de l’entrevista. El passeig semblava la segona part de la realització del dia abans a la presa de possessió del càrrec. Això sí, la sincronització estava estudiadíssima. L’arribada del president al costat del periodista va coincidir amb el final de la introducció. Una filigrana televisiva per donar una mica de color a l’espessor que venia a continuació.

Va ser una entrevista densa en què els dos interlocutors tenien molt clar i definit el seu rol individual però es van adaptar bé a les condicions del diàleg. Sanchis va saber furgar amb habilitat en les esquerdes de l’argumentari polític del nou president i va ser molt meticulós i insistent sobretot en els detalls dels pactes de partit i l’acord de govern per examinar les garanties de l’estabilitat política del país. Aragonès, per la seva banda, va respondre i argumentar ajustant-se a les preguntes, sense gaires evasives i amb convicció. Potser l’únic moment en què se li va notar certa incomoditat a l’hora de contestar va ser quan Sanchis li va demanar pel paper que li correspondria d’ara endavant a Puigdemont. En canvi, el nom que pràcticament no va sortir va ser el de Junqueras.

Més enllà de l’estricte rigor periodístic que indubtablement va tenir l’entrevista, a nivell televisiu li va faltar "el moment", algun punt d’inflexió que fes la conversa una mica més propera a l’espectador. Va ser una entrevista molt plana. Sanchis és tan tècnic en el tipus de preguntes, aprofundeix tant i amb tanta perseverança en els detalls dels engranatges de la gestió política, que les entrevistes esdevenen força avorrides i poc populars. L’evolució de la conversa va acabar resultant una mica distant i es van trobar a faltar temes que toquessin més directament la gent. En els últims quaranta dies s’han assassinat quatre dones a Catalunya i no se li va preguntar per les polítiques per combatre la violència masclista ara que Aragonès va dir que volia una Catalunya més feminista i estrena conselleria d’Igualtat.

És remarcable la gran diferència entre el Sanchis més deixat anar, enginyós, planer i pròxim que podem veure per exemple en un debat amb Víctor Amela al Planta baixa de TV3, i el Sanchis més asèptic, espès, previsible, monòton i distant de l’entrevista presidencial. És com si no fossin la mateixa persona. Ja s’entén que el to no ha de ser el mateix, però, sense fugir del rigor d’una entrevista institucional, no s’ha d’oblidar la importància de fer propera i interessant una entrevista al president. Fer que el ciutadà se senti interpel·lat d’alguna manera. Dimecres al vespre hi va haver més gent a Catalunya mirant Felipe González a El hormiguero que Pere Aragonès a TV3.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió