Era de nit, ja, i jo estava sola, asseguda, llegint una novel·la que ja havia llegit. Que bé que existeixi el verb rellegir. Em vaig aturar un moment i vaig agafar l’ordinador, per veure quina era la portada de l'ARA. Llavors ho vaig veure. El Xavier Cervantes escrivia que havia mort Marianne Faithfull.
La lectura de l’obituari, que era similar a una prosa poètica (tres minuts, m’anunciaven que trigaria a llegir-lo sencer), em va commoure, perquè vaig comprendre com la comprenia l’autor. Com la situava, com l’admirava. Anava fent un repàs de la vida i de la música de la manera que només pot fer-ho un crític o divulgador si allò que explica l’ha commogut. Vida i art sempre van junts i de vegades, però no sempre, un dels dos vessants és bonic i l’altre lleig.
Adoro la veu de la Marianne Faithfull, la seva manera de posseir les cançons dels altres, la seva aparent deixadesa física a la vegada tan vibrant. Era un gat que dorm i un gat que ataca. El Xavier Cervantes parlava de La balada de Lucy Jordan, sí, quina bellesa. I hi afegiria una altra balada, també, La balada de la dona del soldat, de Kurt Weill.
M’agraden els crítics que no estan enfadats. M’agraden els crítics que comprenen, no poden evitar emocionar-se, no deixen de buscar i trobar, s’emprenyen i es rendeixen. Els crítics de vi, de música, de llibres, de roba, de menjar que són feliços fent la feina. M’agraden els crítics que escriuen bé, des de l’ànima. Tota sola em vaig posar La balada de la dona del soldat i vaig anar escoltant les ciutats per on passa el protagonista i què li envia, a aquesta dona, fins a arribar a Rússia.
