Les dues ànimes independentistes
La meva opinió contrària a forçar la unitat de tot l'independentisme és antiga. I he estat sobretot crític amb les que considero demandes ingènues i frívoles d'unitat electoral. Aquesta opinió no té res a veure amb cap animadversió personal vers individus, organitzacions o sigles de partit. I n'he donat molts, d'arguments. Un de principal, que l'independentisme ha de seguir criteris radicalment democràtics i, per tant, que les idees, accions, persones, moviments i sigles que no passen aquest filtre, són políticament tòxics. Una toxicitat que inclou els que tenen temptacions excloents, violentes, xenòfobes i fins i tot feixistoides. Que n'hi ha.
Però com que cada vegada que ho repeteixo hi ha qui m'envia tota la cavalleria com si traís alguna causa, voldria fer una mena d'anàlisi final per no haver-hi de tornar més. Al capdavall, una modesta opinió exempta de cap poder, no obliga ningú. El criteri que fonamenta el meu punt de vista és el següent: en aquest moment històric en què s'han obert escletxes mai no imaginades per assolir la independència de Catalunya, l'objectiu principal ha de ser aconseguir la majoria social àmplia sense la qual l'oportunitat podria passar de llarg per sempre més. Per aquesta raó, allò que ampliï aquesta majoria, condició sine qua non de l'èxit del projecte, ha de ser benvingut. I allò que en resti o encalli l'extensió social, ha de ser rebutjat.
Vist així, crec que no m'equivoco si dic que en l'independentisme hi conviuen dues ànimes. Una és l'ànima ferida, antiespanyola, que es rabeja en la humiliació per agafar força. És la que necessita demostrar que és implacable amb l'enemic. Que triomfa a les xarxes socials com més grossa la diu. En tenim grans experts: són els seguidors del mot d'ordre "cap agressió sense resposta", cosa que els porta a estar permanentment atrapats en els paranys que, astutament, ens para l'adversari. Aquesta ànima resta tant que és capaç d'excloure ERC d'entre els purs. I, no cal dir-ho, a tots els sobiranistes de CiU i els tebis d'ICV o PSC.
L'altra és l'ànima emancipada, que sap que si no s'allibera prèviament del sentiment de persecució, mai no assolirà el seu propòsit. És l'ànima dels que creuen que la independència no es limita a ser una resposta a l'espoli o el menyspreu. La independència, per a aquesta segona ànima, és un estadi polític desitjable en ell mateix com a expressió inequívoca d'una voluntat nacional lliure. Passa com en el pla personal: és lògic que hom tingui pressa a emancipar-se quan no es troba bé a casa dels pares, però és sobretot admirable la decisió del jove que, tot i tenir una relació cordial amb la família, decideix marxar-ne assumint tots els riscos que comporta, senzillament per una qüestió de maduresa i dignitat.
Aquesta segona ànima no es dedica a enviar a la foguera els que no són prou independentistes, sinó que s'alegra -i té cura- dels que encara no ho veuen del tot clar, però que cada dia són més a prop de la gran ambició nacional. Perquè no força unitats amb l'ànima que exclou, pot sumar independentistes de graus i sensibilitats heterogènies. És una ànima cordial, generosa i, en el futur, capaç de reconciliar-se tant amb els que haurien preferit seguir sent a Espanya com amb els que seran veïns espanyols.
En L'independentisme hi ha dues ànimes, una de ferida i una altra d'emancipada. I es barregen tan malament com l'oli i l'aigua.