La (dubtosa) via montenegrina a la independència
En el seu discurs institucional de Nadal, el president Pere Aragonès va sostenir que "el 2023 ha de ser l'any de donar forma a la proposta catalana d'acord de claredat", en el marc del qual caldrà definir què seria una "victòria clara" en un referèndum d'independència. Poc després, el congrés nacional del seu partit va concretar: com en el referèndum de Montenegro, la victòria del sí es consideraria clara si es reunissin alhora un mínim d'un 50% de participació i un mínim d'un 55% de suports a la independència.
Ara que el president ha designat les persones que han de pilotar l'acord de claredat, pot ser un bon moment per reflexionar sobre la pertinència del precedent montenegrí, deixant de banda altres consideracions més conjunturals, entre les quals potser destaca el fet que l'acord d'Aragonès no té el suport de tot l'espectre independentista local.
Per començar, cal reconèixer que el precedent montenegrí no ha despertat mai un entusiasme especial entre la intel·liguèntsia independentista. En el primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional, La consulta sobre el futur polític de Catalunya (2013), s'insinuava entre línies que no era un precedent aplicable. Els consellers, després de recollir el doble llindar exigit per la Unió Europea, van considerar que la posició de la Unió s'explicava "per les condicions particulars del cas de la Federació de Sèrbia i Montenegro, en el context del conflicte dels Balcans".
Quines són aquestes "condicions particulars"? Per saber-ho, cal anar a un altre informe, en aquest cas de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern, Democràcies i referèndums d'independència. El cas de Catalunya (2019). Els autors van admetre implícitament que el referèndum de Montenegro no va ser el resultat de cap mediació de la Unió Europea, sinó l'aplicació d'un precepte constitucional. Efectivament, tal com diu l'informe, l’article 60 de la Carta Constitucional de la Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro del 2003 preveia que, passats tres anys, els estats membres tindrien dret a iniciar els procediments per marxar de la unió estatal de Sèrbia i Montenegro, i indicava que la decisió de marxar es prendria després d'un referèndum.
Clarament, les "condicions particulars" de Sèrbia i Montenegro no s'apliquen al cas català, atès que l'ordenament constitucional espanyol segueix la norma europea de no permetre la secessió de les unitats constituents de l'estat, i la referència al "conflicte dels Balcans" ens recorda que el referèndum de Montenegro del 2006 va ser l'últim acte de la traumàtica desintegració de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, que seria molt difícil, a part de poc desitjable, de reproduir a escala espanyola.
Si per les seves "condicions particulars" la via montenegrina ja és difícil de repetir, el no del Tribunal Suprem del Regne Unit a un segon referèndum d'independència d'Escòcia ha fet que –al continent europeu si més no– la via dels referèndums d'independència pactats resulti difícilment practicable. En aquestes circumstàncies, quines alternatives té l'independentisme català? Els activistes més obstinats, com Quim Torra, ho tenen clar. Com escrivia recentment l'expresident a Vilaweb, "l’únic camí que mena a la independència és la ruptura democràtica unilateral". Segons ell, tot el que cal fer és tornar a l'octubre del 2017 i portar a la pràctica la ruptura que en aquell moment s'hauria pogut consumar i no es va consumar.
¿Hi ha alguna estratègia una mica més impregnada de realisme? Potser sense proposar-s'ho, el president Aragonès en va suggerir una en una entrevista concedida a aquest mateix diari el 5 de febrer passat. Després de considerar que el govern espanyol s'havia avingut a negociar amb la Generalitat per la força del vot (independentista) a Catalunya, Aragonès va dir que "hem de no només conservar sinó incrementar aquesta força en tot el cicle electoral que ve ara". A part de la indiferència –per no dir-ne hostilitat– europea i de l'oposició aferrissada espanyola (amb els seus empelts d'il·legalitat), el problema de l'independentisme català és que la causa independentista no ha estat abraçada per una majoria clara del cens electoral, per no parlar de la "Catalunya sencera". Que els partits independentistes obtinguessin clares majories durant el proper cicle electoral (municipals al maig, estatals al novembre, europees el 2024 i autonòmiques el 2025) potser no ablaniria l'estat espanyol, però sí que faria que la Unió Europea es mirés el cas amb uns altres ulls.
