La dubtosa elegància de la calça curta
La batalla entre estètica i comoditat té un clar derrotat en la moda masculina quan el termòmetre s’enfila. Molts homes, incloent-hi els més granadets, s’han tret complexos i deambulen mig zombis per la canícula urbana en calça curta. I què vol dir calça curta? L’Alcover-Moll ho deixa ben clar: són calces d’home -és a dir, pantalons- que no van més avall dels genolls. Ho són, doncs, tant els shorts com les bermudes, si bé els mascles més madurs i en baixa forma tiren, per sort, cap a això segon. No és que amb bermudes resultin elegants -en realitat, sempre semblen camacurts- sinó que amb shorts queden patètics. Sigui com sigui, mentre que la RAE admet els shorts i els defineix com a “pantalón muy corto”, el Termcat només ens permet que en diguem pantalons curts, un hiperònim que també inclou les bermudes.
Dels shorts (o xorts) masculins en tinc poc a dir. Només he pogut constatar que els portaven amb èxit el detectiu Magnum i el Santi Millán a Cómeme el coco negro. Les bermudes, en canvi, donen molt de joc. Agafen el nom d’unes illes d’ultramar del Regne Unit però van néixer a principis del XX a Londres, com un invent de l’exèrcit britànic per fer còmode i alhora formal l’uniforme militar en climes tropicals. Els homes de negocis d’aquest arxipèlag les van copiar als anys 20. I l’efecte mimètic sobre el turisme les va escampar pel món.
Potser penseu que pretenen fer respectable un senyor que ensenya el panxell. Error greu: per a un victorià ensenyar el panxell era tan desvergonyit que fins i tot tapaven amb roba les potes de taula apanxellades. Les bermudes, en origen, només són dignes i formals si es combinen amb mitjons llargs i gruixuts. Sembla, doncs, que la moda ha degenerat, si bé la majoria de panxells que deixa veure tenen efectes més aviat antiafrodisíacs.
Ara i aquí els de la calça curta solen portar sandàlies, avarques i xancletes, i el que està mal vist en aquestes latituds és combinar-les amb mitjons: fa guiri. Però jo, que em sento anglòfil fins al moll de l’os, no hi sé anar, a ple estiu, sense mitjons. M’agafa l’aprensió, en part justificada, de fer pudor de peus. I com que tampoc vull semblar guiri, em condemno a mantenir l’elegància, enganxosa i entresuada, dels pantalons llargs.