Dubtar i fer de pont també és mullar-se

Hi ha hagut un munt d'ambigüitats calculades en la relació entre Catalunya i Espanya, fomentades per gent que ha viscut d'aquesta ambigüitat i ara està quedant descol·locada. S'ha demostrat que aquest joc tapava misèries del passat i frenava projectes de futur, i toca anar endavant. Nova etapa en què els partits han de ser clars i els poders fàctics han de ser més transparents. Tothom s'haurà d'anar mullant, però no crec que això vulgui dir posicionar-se per força en una part o l'altra. Hi ha moltes gammes, i ens farà falta la gent que decideixi situar-se públicament a la zona incòmoda del sí, però o el no, però . Els que se la juguin a rebre de les dues parts i no ho facin a la recerca del negoci de l'ambigüitat (que està en vies d'extinció) sinó com a voluntat genuïna de fer de pont. A tots ens ha de preocupar la cohesió del país. Em rebenta que la por a perdre-la sigui utilitzada de manera barroera pels apocalíptics, perquè hi ha gent que, a la defensiva, dóna per fet que la mantindrem. Esclar que mantindrem (o millorarem) la cohesió, però perquè hi treballarem de valent, no perquè estigui garantida. Per això entenc que no cal respondre de manera apressada a la gent que aquests dies es precipita emetent judicis exaltats a favor o en contra de l'estat propi. No parlo dels professionals de les bajanades, sinó dels que des de l'eufòria o la por o els nervis per algun interès amenaçat deixen anar conclusions poc reflexives. El procés serà tranquil i constructiu i inclusiu o no serà. Benvinguts els que ja ho tinguin clar, però també tots els que pensin que la seva manera de mullar-se és verbalitzar els dubtes, qüestionar-ho, alertar dels riscos, escoltar i dialogar per convèncer o deixar-se convèncer. No els que fingeixen fer de ponts, sinó els que ho són.