Drogodependència i altres abusos

L'any dos mil convergiren en la meua persona un seguit de problemes, alguns greus, que em llevaren la son. En el curs d'un mes em vingueren tots al mateix temps. En definitiva, allò tan suat que ara en diuen la tempesta perfecta. Si sempre he dormit poc, aleshores amb prou feines dormia un parell d'hores o tres. No tinc tirada als medicaments, però hi havia dies que el cap semblava que m'esclataria. Així doncs, pastilla per al mal de cap per poder treballar. Amb tot, passaven les setmanes i no hi havia manera de dormir com Déu mana i la salut exigeix. Tenia l'ansietat més aguditzada que de costum.

Vaig decidir deixar-me aconsellar per un metge amic, que em va oferir un remei raonable. Durant dues setmanes em va receptar una pastilla d'Orfidal; després n'havia de prendre mitja i tot seguit deixar-ho. Vaig seguir la pauta, però quan ho vaig deixar de nou dormia malament. Per no fer-me pesat no vaig consultar l'amic metge i cada nit, abans d'anar-me'n al llit, m'empassava l'Orfidal. No res, clapava com un nadó. Els problemes romanien, però si més no descansava.

Va passar el temps. Llavors, amb els problemes més atenuats, vaig intentar desfer-me del tranquil·litzant i no podia. Vaig consultar de nou l'amic i em digué que fera l'esforç de deixar-lo per no acostumar-m'hi. Però ja hi estava, d'acostumat. Siga com siga, l'Orfidal o l'Alapryl (els alternava) ja formaven part indissoluble de la meua vida. En tot cas, segons m'informaren, no eren tan tòxics com, per exemple, el Valium o el Trankimazín. Correcte. Potser la cosa no era, al capdavall, tan greu.

Tretze anys més tard em replantege que prendre un medicament per poder dormir és una incomoditat. De vegades me'n vaig un parell de dies, no em recorde d'emportar-me'l i passe una mala nit. Un conegut, amb el mateix problema, em dóna el consell i el mòbil d'un terapeuta que m'ajudarà. Demane hora i dia.

Seiem al seu despatx i pren nota de l'edat, el nom, els cognoms, la professió i el tipus de vida que faig. Tots dos mantenim una conversa en la qual jo reconec la meua dependència sense embuts i la voluntat de llevar-me-la, però li pose dues condicions: res de teràpia de grup ni de residències al camp, atès, li dic, que no em considere un pacient greu. Bé, potser no caldrà, diu ell. Amb tot, al llarg de la consulta el terapeuta em descobreix altres dependències. Em sobta i li pregunte quines.

-Vostè m'ha dit que fuma dos o tres cigarrets al dia i beu vi habitualment.

-Fume però òbric les finestres de bat a bat [no coneixia l'expressió de bat a bat i li vaig fer de terapeuta lingüístic]. ¿Això és una dependència?

-Sí.

-Doncs em trobe perfectament. Ho diuen les analítiques. A més, practique l'esport i no em fatigue.

-Si jo li diguera -diu ell- deixe el vi, vostè ho faria?

-Per sempre?

-Sí

-Ni pensar-ho!

-Doncs vostè té una dependència. Pot estar una setmana sense beure'n, però el troba a faltar.

-I a la Paris Hilton també. Escolte, sintetitzem. He vingut per la puta pastilleta.

-D'acord, però recorde que té altres dependències psicològiques que se les hauria de tractar.

-Ho recordaré, però li recorde que, segons les investigacions científiques, un got de vi al dia és saludable. Més encara: no pretenc viure molts anys, sinó viure els que em toquen bé.

Ell, no obstant, insistia en la dependència psicològica. Al final, em va desviar a un metge especialista en addiccions i em va cobrar setanta euros (setanta!), una quantitat desorbitada per no aportar-me cap solució i "desviar-me" a l'especialista i, damunt, intentar llevar-me un parell de plaers que cap metge del món, amb dos dits de crisma, me'ls prohibiria. Sempre ho he dit: m'agrada tractar, en tot, amb socialdemòcrates, és a dir amb persones que saben pactar. Els dogmàtics em neguitegen; tant, que eixa nit vaig haver d'empassar-me dos Alapryls per poder dormir.